“SALVADOR” PUIG ANTICH, UNA VIDA EXPLICADA PELS VENCEDORS, CONVERTIDA EN ESPECTACLE I HISTORIA

“La pel·lícula relata la història i les actituds de tres joves: Salvador, el seu advocat Oriol Arau i d’un dels seus carcellers, Jesús Irurre. Tres actituds que reflecteixen “l'esperit de rebel·lia dels joves”

Jaume Roures, president de la multinacional Mediapro, productora de la pel·lícula del MIL (MIL milions). Juliol, 2005.

 

Parlarem en aquest article de dos agents de la Dictadura que varen participar en la condemna a mort, tortura i l’execució de Puig Antich:

1. El carceller fatxa Jesús Irurre

 

Irurre era fill de carceller, franquista, torturador, un esbirro apreciat pels directors i militars i temut pels presoners. Amb la democràcia és va fer democràtic i seguí de carceller a Eivissa. Actualment és buròcrata i alt càrrec de CCOO i igualment representant del CES (Patronal, govern i CCOO)

1. El tinent coronel franquista Nemesio Álvarez,

El militar Álvarez actuava (en sentit teatral) de jutge d’instrucció del consell de guerra.

Aquest militar en prou feines sabia llegir. A l’Álvarez el varen fer jutge d’instrucció, perquè complia les ordres, dur, expediu, com els demés vocals que foren elegits..

L’Escribano en fa un heroi, un protagonista, descrivint-li tot de qualitats i silenciant la misèria cultural d’aquella gent, la misèria moral, i silencia les irregularitats criminals dels militars, amb l’agreujament de conèixer-ho.

Valora al militar franquista amb anècdotes i anècdotes, com que deixava sortir l’advocat, que anava amunt i avall angoixat i sense rumb, fet que no servia de res. Va deixa que parlessin en català, va deixar entrar-li un altre capellà, segurament per turmentar-lo més al Puig Antich. Tot això ho valora molt positivament com també que anava engalanat de dalt a baix per tan solemne ocasió. Tota una col·laboració de poders, com en la transició.

L’Escribano silencia que el militar Álvarez va impedir a la família, als advocats i als capellans d’assistir a l’últim moment i va deixar el Puig Antich completament sols davant la plana major dels torturadors de la BPS, que l’estaven esperant, i en especial els amics del policía mort: l’inspector Santiago Bocigas, en Timoteo Fernández Santorum, l'inspector que li va tirar dos trets al Puig Antich, desarmat i colpejat, a menys de mig metro amb intenció evident de liquidar-lo, i Julián Gil, el cap de la sexta brigada político-social.

Aquests torturadors la nit estaven esperant en la presó, com rates afamades, que el tinent coronel Álvarez, els hi lliurés el Puig Antich. Havien instal·lat el taüt i el garrot en una sala de mala mort de la Model, que servia de paquetaria. Els torturadors tenen imaginació. Aquesta escenografia macabra demostra la premeditació i refinament per a celebrar la venjança i agonia d'en Puig Antich. Allà no hi havia espectadors, sinó còmplices d’assassinat. Allà no hi anaren a bavejar i excitar-se mirant de lluny, fet impossible degut a les petites dimensions de la sala de trastos, sinó que estaven allà reunits per a participar en l’agonia, en el turment i assassinat i com més participatius i de com més a la vora millor.

Aquests policies coneixien bé en Salvador Puig Antich. L’havien interrogat en l’hospital, quan encara estava malferit. Sabien que el Salvador havia denunciat d’assassinat a l’inspector Fernández Santorum qui li va tirar dos trets a poca distancia, amb intenció de liquidar-lo, estant ell desarmat. El mateix policia va confirmar al Tribunal que havia disparat dos trets contra Puig Antich. Ni tan sols se’n va justificar.

Podem deduir d’aquesta txuleria, que pensava obtenir alguna medalla o ascens. Testimoni de Puig Antich:

“...En aquells moments vaig perdre l’arma sense saber com. Recordo perfectament com el policía que era a la pared del davant meu s’acostava (entrada d’una porteria de dos a tres metres), s’acostava , fent aproximadament dues o tres passes cap a mi. En veure com treia una pistola Colt del 38 i m’apuntava directament al cap, vaig tenir la impressió que em volia liquidar. Fins i tot em sembla recordar haver sentit les dues detonacions”. (La torna de la torna)

Aquests policies no el va rematar uns mesos abans, segurs que els dos trets del Fernández Santorum eren suficients. Però el sicari Fernández, sortosament no sabia ni tan sols disparar. Un del trets li va trencar la boca i mandíbula, sense conseqüències, i l’altre tret va anar a una cantonada de l’espatlla. Aquests policies no anaven ni tan sols amb manilles, ni registraren al Puig Antich desprès de trobar-li una pistola i com idiotes intentaven lligar-los amb els seus propis cinturons. Increïble.

Aquesta incapacitat, complex d’inferioritat, mediocritat, covardia i cervell de mico, ho compensen amb mala llet, odi, bravates i violència. Un exemple de la seva gallardia i honor patriòtic: ho demostraren el dia de l’execució en una sala sinistre de presó sense públic i amb la víctima emmanillada i amb caputxa.

Aquestes rates estaven a la presó vetllant que marxessin els familiars. Tenien la solidaritat i lleialtat del tinent coronel, un pobre tipus acostumat a obeir, i la complicitat del director de la presó, els bons protagonistes de l’Escribano.

Mentre el tinent coronel treia a la família a les 6 de la matinada, l’Escribano ens explica la gran col·laboració d’aquest esbirro amb la família, l’advocat, i amb el propi Puig Antich, explicant-nos la historia al revés: Ens explica que gràcies al bon cor del tinent coronel, i de les gestions de l’advocat, les germanes pogueren estar fins a quarts de nou.

A les 6 ja estaven fora.

Podem esbrinar el que va passar a les últimes hores gràcies a les mentides, silencis i les incoherències existents entre el documental de l’Escribano, la novel·la “compte enrera” i el guió de la pel·lícula, i a les d’altres informacions d’advocats, família.

Indicis sobre un assassinat anunciat

Tantes mentides signifiquen que va passar alguna cosa que no es pot dir.

No hem de descartar la possibilitat que els propis policies de la BPS l’asfixien amb les mans i no amb el garrot.

Els indicis, a part de la naturalesa assassina d’aquella gent, hi ha:

1. El tinent coronel Álvarez, la màxima autoritat i el mestre de la cerimònia macabra, tot engalanat, no va voler assistir-hi. S’ho mirava des de fora horroritzat del que ell era responsable.

2. El director de la presó, obligat a assistir-hi per a donar-hi serietat i respectabilitat a la cerimònia no va voler assistir-hi. Es una manera de rentar-se les mans davant un assassinat i no participar a la visió d’un assassinat anunciat.

3. El tinent coronel es va passar la nit preocupat per fer fora les germanes, a l’advocat i

al capellà, i va deixar completament sol el Puig Antich als assassins.

4. El cap dels carcellers, Pastor, encarregat de l’acte, va marxar als cinc minuts.

Pastor declarà que va tenir una mort molt digne, que ell li va posar una venda als ulls, el va asseure, li va posar l’argolla, i amb cinc minuts es va acabar. Curiosament ho explica com si no hi fos tampoc en la sal de mala mort, ja que diu que se’n va assabentar de la mort del Puig Antich, al veure gestos d’horror del tinent Álvarez, que estava a fora, darrera la porta, però ho devia mirar de reüll. I Pastor va deduir que li estaven aplicant el garrot, pel gest horrible del tinent coronel, degut a la visió horrible del que passava dintre. A nosaltres l’expressió horroritzada del tinent ens fa pensar que l’estaven matant d’una altre manera i prolongant l’agonia. Qué hi feia a fora el cap dels carcellers, que devia vetllar per la bona marxa de l’execució?

5. Els crits d’Irurre que apareixen en compte enrera, com a prova de l’amistat amb Puig Antich, desapareixen en el documental, i reapareixen en el guió convertits en crits de rebelia contra Franco: “Franco asesino”, una mentida que ni tan sols mereix comentaris. .

El testimoni breu d’Irurre, ens fa sospitar que els crits eren contra la desmesura dels sicaris que estaven en la sala, i segurament per a posar fi a l’agonia del Salvador Puig Antich. I si fos veritat, l’Irurre, tindria tot el nostre respecte.

- Hi havia una barreja de morbositat i venjança –explica Jesús Irurre- . Molts d’ells deien: “ha matat un policia, n’ha matat un dels nostres”. A més molts d’ells no ocultaven la curiositat que tenien per veure l’execució. En una situació com aquesta seria lògic que la gent s’ho mirés com més lluny millor... Doncs no, la gent, buscant un bon lloc, s’empenyia i era una massa humana que avançava cap al garrot. Va ser fastigós. Jo en aquell moment no em vaig poder reprimir i em vaig posar a cridar i a plorar.

No anaven cap al garrot. Els galls traïdors i fatxes es tiraren sobre Puig Antich. Qui els podia aturar? Un botxí que demanava l sentesin? Un carceller va cridar, potser massa tard?

El botxí, cridà “¡Venga, sientalo ya!”,.

No sabem a quina hora de l’agonia. Però es increïble i sorprèn, que el botxí hagués de demanar que l’assentessin per a poder fer la seva feina. On estava el Puig Antich?

Preguntes sobre l’ètica de l’exemplaritat d’una Justícia que es comporta pitjor que al que ajusticia.

Es lògic que l’estat permeti l’entrada de dos capellans per a que moris cristianement amb tranquil·litat i en pau, i al final el deixen amb uns torturadors per a que mori de la pitjor manera, lluny del penediment, ans al contrari, reafirmant-se en l’idea de matar-los per acabar amb les injustícia i amb el Règim que representen. Un regim que es deia cristià, no devia permetre aquelles barbaritats, que es feien en nom de Déu i l’Església.

Podien els franquistes d’aquella manera aconseguir que en Salvador Puig Antich s’arrepenti’s d’haver matat un policía, i així guanyar la partida? De cap manera, ja que li estan demostrant que el règim assassina, tortura, no respecte les persones ni les pròpies lleis, ple d’injustícies, de rates corruptes, d’hipocresia i d’agents i funcionaris amb odi i ganes de venjança. Puig Antich va veure el sistema contra el que va lluitar a l’estat pur i de fet li varen donar la raó d’haver agafat les armes per a combatre'l. En l’agonia que se li va prologar, va veure tota la repressió, opressió i mils d’assassinats en un compte enrera de 40 anys, compte enrera, que diuen que arriba, als que estant vora la mort. Res a veure amb el compte enrera de l’Escribano.

Espectacle privat, espectacle públic.

Els torturadors de la BPS convertiren l’execució en un espectacle privat, en una missa negre sagnant on Salvador feia de víctima, i ells de venjadors. Un espectacle tan terrorífic que molts s’ho miraven espantats des de fora. Era un espectacle únic i real, on la mort forma part del menú, un snuff en directe, que encoratjà a la participació i al silenci dels còmplices.

L’Escribano malauradament també en fa un espectacle, però públic. Converteix al Puig Antich en un actor que declama “Viva l’anarquia”, i a un imaginari carceller cridant “Franco asesino”. Tot perquè n’ha fet un espectacle i els actors han d’actuar i expressar-se tal com la societat espera que ho fassis, sense resistència i morint bé, sense escopir , ni renecs.

Les infraccions a la llei com a nous indicis.

Es varen infringir totes les lleis que han merescut els condemnats al garrot des 1828, any que es va instaurar a Espanya:

A partir 1900, quan les execucions ja no es feien públiques, la llei exigia a les autoritats preparar un lloc adequat a la presó, oberta al públic, es a dir, per assistir-hi familiars, advocats i capellans, com a mínim. El condemnat tenia dret a capella, per el recolliment i a la calma, i el director devia evitar xivarri, sorolls i no fer-ho en dies de festa i facilitar al condemnat les visites dels familiars durant les últimes 12 hores, i sacerdot si ho desitjava. El condemnat havia d’estar acompanyat per militars i funcionaris vestits de gala i la cerimònia havia de fer-se amb la màxima respectabilitat i seriositat. La família tenia dret a assistir a l’execució i a rebre el cadàver, a vetllar-lo i a enterrar-lo, si ho demanava..

L’execució es va en una sala de malamort, on no hi cabien els militars, policies i carcellers. Una sala d’enrenous i paquets.

Es va prohibir a la família, a l’advocat i al capellà d’assistir-hi, deixant sol en mans d’assassins.

El tinent coronel Álvarez va infringir la llei, al consentir que s’afegis a la cruel mort al garrot, una sessió de tortura i el prolongament de l’agonia.

El tinent t Álvarez, al posar en una situació desesperada al Puig Antig, va impedir que moris en la calma i el respecte que mereix tothom, sobretot qui perd la vida, el més sagrat que existeix.

Els militars sols varen deixar veure a les germanes uns dos minuts el cadàver en el taüt.

Seguidament els propis militars el van enterrar..

Però el tinent coronel Álvarez, , tan raspallat per l’Escribano, no sols fou el representant de la violència de la Dictadura contra el poble, sinó que va cometre el delicte d’oferir i cedir el cos del Puig Antich als de la brigada politico social, per el volien per tal de venjar-se turmentant-lo, torturant-lo, amargant-lis els últims minuts de vida.

L’instint assassí i de venjança d’aquests policies fa pensar que ells mateixos feren el treball del botxí..

Es una macabra possibilitat que s’imposa per la insistència del tinent coronel en fer fora els familiars a les 6 del matí i en voler enterrar ells mateixos el cos del Puig Antich. Igualment pel fet que sols varen deixar-li a les germanes veure el cos del Puig Antich “uns dos minuts”, el temps d’abraça’l, fer-li petons i despedir-se.

I també perquè l’Irurre, un dels pitjors carceller va cridar, i per l’expressió d’horror del propi tinent coronel al veure el que passava allà dintre.

També perquè en Puig Antich no es va morir instantàniament com sol passar en les execucions a garrot per asfixia, excepte rares ocasions, com també n’hi ha en la cadira elèctrica. El metge va haver revisar dues vegades el cos de Puig Antich i seguia vivint.

Deu minut desprès, a les 9’40, va certificar la mort del Puig Antich.

El director de la presó no va tenir força de dir-li com i on l’executarien, quan va

demanar-ho, com última voluntat.

L’Álvarez, al sortir, anava dient:

"Una muerte así no se la deseo a nadie. Esto es la leche, chico, esto es la leche. Qué quieres que haga".

La desinformació d’Escribano i Mediapro.

En el guió de “Salvador”, el moment de la mort és un play-back. Una ficció i una

anècdota, per a tapar una realitat que no es pot dir. Ho tapa amb una escena fictícia. Puig Antich li comenta al seu amic Jean Marc en un dia soleiat i en llibertat

“¿Sabes? Si me llevan al paredón, ya sé cuáles serán mis últimas palabras. Diré “Viva la anarquia”.

Una bajanada més com la majoria del llibre, per a no parlar del que va passar en el últim moment del compte enrera, tema del llibre i pel·lícula.

En el documental, 2004, els carcellers Irurre i Pastor diuen, tots dos igual, que el Puig Antich va tenir un mort molt digne, i es va comportar-se amb molta dignitat sense fer resistència.

L’Escribano diu que el Puig Antich es va desmuntar al final. (2001, compte enrera)

En el documental, 2004 , Irurre no parla que va cridar i plorar.. Diu que el moment que el va afectar, impressionar més fou quan li varen “llegir” la sentencia, 12 hores abans l’execució. De fet no li varen llegir, el jutge no sabia llegir, i l’Oriol Arau, va dir que no calia, que ja se la sabia de memòria. En Puig Antich va firmar sense assabentar-se de com el matarien, quan i on, i qui podia acompanyar-lo.

Segons l’Escribano, l’Irurre va cridar i plorar (2001).

El que sí va assistir a l’execució fou el carceller Jesús Irurre, que era el que tenia més fama de dur, el que es feia respectar a cops de puny i de porra davant presos indefensos. No sabem si va participar en la festa macabre, en la missa negre, dels torturadors de la BPS, on tenien preparat com a víctima al Puig Antich

L’historia explicada al revés.

Aquest dos agents de la Dictadura son els protagonistes bons de la novel·la d’Escribano. Representen l’exercit i les forces repressives de les presons, qui conjuntament amb els de la BPS i el botxí varen perpetrar l’assassinat.

27 anys desprès, Escribano amb la seva ploma de mag transforma els esbirros d’un Estat terrorista amb col·laboradors de l’advocat de la família, de la família i del propi Puig Antich. Fan de salvadors, son humanistes. L’Irurre es fa amic del Puig Antic i es converteix als ideals anarquistes de Puig Antich. L’Álvarez estava molt afectat, ni pogué llegir ni la condemna, ni va voler entrar en la sala de trastos on mataven en Puig Antich. Els dos ploren, afectats, l’Irurre per l’amistat amb en Puig Antich, l’Álvarez pel seu humanisme, i per haver de participar en una condemna a mort que estava en contra.

L’Escribano, dignifica des la primera pàgina de “Compte enrera” al final als executors últims de la Justícia franquista. I a més, no cita als veritables culpables, els de dalt: la cúpula militar i en especial l’auditor general Carlos Rey González, l’únic advocat dintre els militars, el que feu un requeriment perquè passés a tribunal militar i el mestre de cerimònies del Consell de guerra i la condemna a mort. Tampoc ens parla cada un dels integrants del Consell de ministres, considerats dels més lliberals del franquisme, i que haguessin pogut fàcilment eternitzar l'enterado.

Per assabentar-se de qui sons els criminals franquistes que varen incidir en l’execució de Puig Antich, així com del context de l’època, s’ha de llegir la Torna de la torna, un bon llibre d’investigació ben documentat sobre el mateix tema (judici i execució de Puig Antich), realitzat pels estudiants de periodisme de Ramon Barnils. Hem de denunciar i denunciem que l’Escribano treu totes les informacions de “La torna de la torna” sense citar-ho. I el pitjor de tot, hi afegeix sensacionalisme, espectacle i falsificacions històriques. Una d’aquestes falsificacions històriques vivents és justament en Jesús Irurre.

1. La conversió de Jesús Irurre, agent de la Dictadura en lluitador antifranquista

L’Escribano converteix a Jesús Irurre, un dels carcellers més repressius de la quinta galeria de la Modelo, en un gran col·laborador del Puig Antich, en un antifranquista. cabells llargs.

Qui era el carceller Jesús Irurre?

Jesús Irurre era de Melilla, fill de carceller, nebot de carceller. I seguí la tradició paterna de carceller i edicte al règim. .

L’Escribano explica la seva vida de manera dolçona i adulterada. L’anomena pel nom, el que pot inclòs estar bé, però ja és un signe. No ser si als seus empleats a TV-3 els crida pel nom, al igual que al carceller. “Jesús va néixer a Melilla 1950”.

L’Escribano li explica la vida, quan de fet l’està entrevistant. Té una lògica, així pot explicar-ho a la seva manera: “quan el seu pare li va oferir d’entrar al cos, ho va trobar absolutament lògic i va pensar que el seu futur estava resolt.”.

Cap comentari, ni qüestió. Normal, ja que i l’Escribano no es precisament dels que s’aturi a qüestionar que un nano de 18 anys segueixi la tradició familiar, ni la submissió dels fills de carcellers i del cos repressiu a fer la mateixa feina, ni la servitud a un treball de funcionari que li resolt el seu futur particular. El llibre està ple de moralisme de vegades explícit i clar, i en aquest cas implícit.

Es com la contrapartida de la vida del Salvador Puig Antich, que no segueix la tradició familiar, que no estudia com ho esperen els pares, no ajuda a la família, contesta a l’escola, no busca un treball fix, un treball de funcionari que li arregli el futur, etc.

A més és absolutament lògic que un funcionari com Escribano, que ha anat pujant com una formigueta a TV-3, la fàbrica de mentides, valori a un funcionari d’un altre cos, que a cops de porra i maltracte, en especial els que deien veritats, ha anat pujant dintre la institució penitenciaria. Es la solidaritat de funcionaris que tenen el futur resolt i van pujant.

El currículum de Irurre es esfereïdor. Amb les recomanacions familiars, començà a treballar a Carabanchel. Desprès al penal de Puerto de Santa Maria, considerat un dels més durs d’España. Als 23 anys el van traslladar a la Model de Barcelona amb la fama d’ésser una de les feres ferotges més repressiva del cos.

Comentari. Escribano descriu angelicalment com “aurèola d’home dur”, a qui els antifranquistes d’aquell temps consideràvem uns fills de puta integrals. I insisteix en nomenar-lo funcionari, enlloc de carceller.

“Un funcionari que hagués passat per El Puerto de Santa Maria es

guanyava una aurèola d’home dur”

El director de la Model el va designar a la cinquena galeria. Allà hi faltaven tipus com l’Irurre, per a posar ordre i sense complexes a l’hora de maltractar els detinguts.

L’Irurre confessa:

- Que et cridi el director al seu despatx i et doni aquesta responsabilitat... Allò

per a mi fou una satisfacció. El cert és que jo m’ho vaig prendre així, com

un reconeixement i una possibilitat de promoció. A més de l’experiència (a

maltractar els presoners) jo en aquella època ja portava barba, i tenia pinta

de dur, i això ajudava bastant a l’hora de fer-se respectar.

L’Escribano, l’estava entrevistant, però no li pregunta com tractava els presoners, què era allò de fer-se respectar, i la fama de Rambo i dur en ple franquisme.

L’Escribano comenta una anècdota per a despistar el lector:

“Avui a més de barba, Jesús porta també els cabells llargs recollits en cua. Vist així enmig del cafè Montesol d’Eivissa, on hem quedat per a fer l’entrevista, fa més pinta de hippy que d’una altre cosa.

Comentari del comentari

- Avui es tracta de l’any 2000. Res a veure amb els fets que varen passar 27 anys

abans.

- La barba d’Irurre del 1973 no tenia res de hippy. Una foto tètrica, inclosa en el documental d’Escribano, es veu Irurre en el quinta galeria rera una taula i uniformat, se’l veu amb una barba retallada de mercenari i amb cara de molt mala llet. Hi ha un llum enfocant a davant, com per a interrogar a les víctimes, i una gorra militar tipus Gestapo sobre la taula. Ell a darrera a contrallum, semblant als torturadors militars que es veuen en les pel·lícules. Res de hippy.

L’Irurre, com qualsevol llepacul, comença els seus records de carceller denunciant als altres carcellers:

- La cinquena galeria era terrible – sentencia- recordo que un dels caps era un tipus borni, que havia estat alferes durant la guerra i, com a recompensa, li van solucionar la vida fent-lo funcionari de presons. D’aquests n’hi havia bastants. La resta érem funcionaris joves, que més que simpatitzat amb el franquisme, l’únic vincle que ens unia era la por.

Resposta incorrecte Irurre. La por fou la base del franquisme, és la base de totes les dictadures. La submissió (dels que tenen por) a les autoritats és el planter de les dictadures i règims autoritaris. La servitud a treballs indignes és la base de tota aquesta gent, com Irurre, que volien que continues el règim franquista per a tenir solucionat el futur, el lema de tot sistema reaccionari, que ja s’aprèn en la família. La por i la submissió a l’autoritat fou la justificació dels criminals nazis, un cop detinguts i acusats d’assassinar milions de jueus, republicans, comunistes, gitanos, homosexuals. La por es la justificació dels torturadors i criminals.

La por i la sumissió als superiors és la justificació dels joves nord-americans que t’han torturat a Iraq i ho segueixen fent a Guantánamo i a d’altres presons clandestines. La por a la llibertat és la raó per la que els bons fills i la gent de bé es fan funcionaris, asseguren al futur (la mort), no s’emboliquen amb política i fan el que se’ls mana sense qüestionar el que passa.

La joventut tampoc és una justificació.

Per exemple, el director d’Egunkaria, al denunciar les cruels tortures a que fou sotmès recentment, explicà sorprès que els policies que el varen torturar eren joves, i per tant formats en la democràcia i en institucions que han de defensar l’estat de dret. Igualment els que torturen a Iraq, no son ex marines del Vietnam i mercenaris d’edat. Son joves L’Escribano protegeix a l'Irurre, explicant-nos una mentida. L’Irurre, commogut per la mort de Puig Antich es va fer anarquista, àcrata.

Mentida:

Casí dos anys desprès de l’execució de Puig Antich, l’Irurre junts amb altres esbirros de la presó, va apallissar als presoners polítics que varen celebrar la mort d’en Franco. Feren una passejada porra amb mà per les cel les dels presoners polítics que ho havien celebrat. Venjança o por? Seria que va sentir molta por a la mort del dictador al quedar-se orfe? Potser si. Li devia entrar un excés de por, pànic, al veure com el règim es desmuntava, al igual que el seu futur. Potser per això se li feren insuportables les celebracions de les víctimes del franquisme.

L’Irurre sembla millor analista que el desinformador Escribano, ja que intentant justificar-se, confessa els seus crims, segurament al sentir-se protegit per la ploma màgica de l’Escribano:

- Teníem por. Formar part d’un cos repressiu implica tenir por. Es una sensació que sentíem i al mateix temps transmetíem. Jo recordo que en aquell moment, per a mi , un pres polític era el més semblant a un dimoni. No feia distincions, fossin d’ETA, del Partit Comunista, de Comissions Obreres o els anarquistes del MIL; tots eren individus extraordinàriament perillosos.

El testimoni clau de la falsificació de l’Escribano prové d’Irurre, un ex torturador, que si la transició no hagués sigut una continuació del franquisme, aquest individu hagués anat a la presó, com tan d’altres que varen participar en els crims dels franquistes. Ho dic per a recordar que la majoria de conspiracions d’Estat i falsificacions històriques es fan en base d’ex presoners, de presos. En aquest cas és en base d’un carceller que hauria d’haver estat empresonat.

Segons els presos polítics, Irurre era un dels carcellers més repel·lents que maltractava, humiliava i reprimia als presoners polítics.

Encara avui, ex presoners estan disposats a denunciar-lo, tot i que els crims i vexacions del franquisme estant amnistiats i oblidats pel règim que patim actualment. Mentre que l’Escribano informa que en Jesús Irurre és va convertir a les idees del Puig Antich i prendre consciència, l’Irurre no ho menciona. Sols explica que es va interessar pels llibres de psicologia del Puig Antich, especialment un titulat “la función de l’Orgasmo”, que li ho va regalar, llibre que guarda com una relíquia. Segurament Irurre li deuria demanar, pensant que era un llibre pornogràfic, ja que no li agradava llegir.

Testimoni d’en Josep Lluís Pons Llobet, company del Salvador Puig Antich, sobre els carcellers de la quinta galeria, on estaven els del Mil aïllats cada un en una cella. Està en el mateix llibre de l’Escribano, i per a trobar-ho, s’han de tornar a llegir tot d’anècdotes, ja que la novella està construïda a base de retalls inconnexos de testimonis, fets, interpretacions, etc.

- “Els carcellers eren gent amb qui mantenia un tracte sec i distant. Per mi eren l’últim i el més miserable escalafó. No entendre mai com una persona pot haver triat una professió tan repugnant”

 

-          N’hi havia un que agafava una cadira i s’asseia per contemplar-nos mentre ens dutxàvem . –era humiliant i ell disfrutava humiliant-nos.

No sabem què devia dir més en Josep Lluís Pons, ni el que va censurar l’Escribano de les hores d’entrevista.

Comentari de l’Escribano, com sempre moralista:

“L’odi que sentia (en Josep Lluís Pons) estava justificat pel tracte que va rebre dels funcionaris de la cinquena galeria. Eren els mes durs i els que tenien més mala fama de la presó”

Comentari del comentari:

En Josep Lluís no parla d’odi, que és un sentiment reaccionari, més aviat propi dels carcellers i esbirros de la dictadura cap als subversius. Parla de distancia i sequedat màxima en el tracte, parla d’incomprensió i repugnància de l’ofici de repressor. Es una denuncia sense odi, tot i que les víctimes tenen tot el dret a reaccionar amb ira, indignació, quan se’ls atropella.

Segurament en Josep Lluís Pons devia denunciar més i més fets, que no apareixen, censurades per l’Escribano, acostumat a fer d’inquisidor com a cap de documentals a TV-3. L’odi justificat sols pot venir de parts censurades de l’entrevista, o bé, s’ho ha inventat.

En canvi, als carcellers, i a l’Irurre en especial, els rebaixa la tortura a “tracte”. En Bush ha eliminat la paraula tortura, substituint-la per maltracta. L’Escribano anticipadament a l’any 2001, encara ho fa millor, ho anomena tracte. I als torturadors els diu solament que eren durs, la formula light i americanitzada avui de parlar de tortura. I afegeix l’Escribano, que no és idiota, i sap que a les presons franquistes es torturava, com també avui es tortura en les democràtiques:

“La duresa i crueltat dels funcionaris eren qualitats que es corresponien amb la perillositat dels interns de la cinquena.”

Qualitats! Uns Rambo, uns valents que afegeixen humiliacions, cops, i tortura a presoners indefensos, que ja de per si estan sota la tortura per l’aïllament i d’altres condicions cruels de detenció. Els carcellers models i qualificats son els que saben afegir duresa i maltracta (ja no diguem tortura) a unes condicions cancel·laries de tortura.

Així justifiquen avui la tortura els neoconservadors del govern Bush, dient que sols s’aplica a elements perillosos i a terroristes.

Anem a buscar, entre anècdotes, en alguna altre pàgina on el propi Irurre parla de la situació de Salvador Puig Antich:

- La seva situació a la presó era molt cruel, perquè a més de llegir-li les cartes, de no permetre-li el contacte amb altres reclusos, l’havíem de vigilar constantment l’escorcollàvem quatre o cinc vegades al dia i de vegades li deixàvem encès la llum durant la nit.

Segur que a Eivissa varen parlar de més coses. Però massa denúncia es tiraria la venta del llibre. Nosaltres podríem buscar mes testimonis de presos de la cinquena galeria i segurament els seus relats colpejarien la sensibilitat dels que estan llegint. Crec que amb els propis testimonis d’Irurre, buscats entre anècdotes i edulcorats per l’Escribano, és suficient per a descriure la naturalesa delictive i fatxa de l’Irurre.

Els polítics i els seus Escribano segueixen fent creure que la tortura és una invenció de les víctimes, una exageració. Ahir i avui. I segueixen beneficiant d’impunitat ahir i avui.

Les presons son màquines de matar, i estan fetes per a destruir i no per a reformar. Son classistes, racistes. Per dir-ho d’una manera entenedora:

Maten més les presons democràtiques en un sol any que Franco amb el garrot en els 40 anys.

No cal dir que les presons franquistes mataven més. I els carceller han sigut sempre els còmplices dels assassinats.

Però el mag Escribano ho explica al revés. El converteix en amic del Puig Antich, en un bon carceller democràtic i rebel, en un jove anarquista.

Sobre l’amistat del carceller i Puig Antich.

Es una amistat fictícia basada en una interpretació del propi Escribano. LA suposada

amistat no es dedueix de les poques converses que ens explica l’Irurre.

A la presó, els que estan aïllats es fan amics de formigues quan en troben una. D’altres vegades els presoners es fan amics dels carcellers per a treure’n avantatges. L’Oriol Soler Sugranyes s’enrotllava bé amb els carcellers. Sabia treure’n avantatges. Gràcies a l’amistat de l’Oriol amb el carceller Irurre, l’Oriol va aconseguir dues xerrades amb en Puig Antich, i sobretot necessitava aquesta amistat per si es feia realitat l’evasió.

Aleshores l’amistat del carceller presoner, inclòs quan està basada sobre alguns testimonis rels, pot ésser fictícia.

L’Irurre s’ocupa exclusivament d’en Puig Antic i un gitano condemnat a mort, fins a l’execució.

L’Escribano sap que el personatge Irurre que presenta amb esperit revolucionari i antifranquista, era un fastigós torturador, un agent de la dictadura de la més baixa condició. I no li importa confirmar i donar vida a la mentida en un film de mil milions d’euros.

L’Escribano i l’Irurre son un duo ben avinguts. L’Irurre ajuda a l’Escribano a refer la historia passat al gust de la burgesia catalana, dels poders, de la Monarquia del pacte de Seguretat, que es el pacte de la traïció al poble.

I l’Escribano a canvi li refà un passat antifranquista i bones referències del coratjós antifranquista que va ajudar i va plorar a Puig Antich.

L’enigma de l’assassinat de Puig Antich

Deixarem pel pròxim dia l’exposició del final del Puig Antich, i mirarem d’entreveure el que va passar en les últimes hores, en especial de nou de les 9 nou del matí a les 9’40, on els de la brigada politico-militar, amb l’Irurre i el botxí varen assassinar en Puig Antich.

Entre les mentides i silencis de l’Escribano es pot fàcilment demostrar com a mínim que el que va passar no es pot dir.

Jesús Irurre Contreras, Dirigent de C.C.O.O.

Irurre actualment és membre de la Comissió Executiva de la federació balear de CCOO, informació i web que m’ha enviat un company d’Indymedia, arrel de l’anterior article.

 

http://www.ccoo.illes.balears.net/sindicato.html

Jo en pregunto per quins drets lluita aquest antic maltractador, torturador d’obrers de CCOO i d’altres?

Què reivindica?

• Serà amb l’amistat amb l’Escribano, Caminal, Generalitat, que l’Irurre avui està a dalt de CCOO, sindicat que “lluita pels treballadors i per aconseguir una societat més justa, democràtica i participativa”.

• Si l’Irurre ha tingut una conversió novella al, comunisme i obrerisme militant, i no és falsa com l’altre conversió a l’anarquisme, descrita per Escribano, haurem de felicitar a CCOO, per a reintegrar a un individus asocial, que en el passat per a pujar esglaons no dubtà en practicar el pitjor que hi ha dintre la naturalesa humana. I voldríem conèixer del propi Irurre el testimoni d’aquesta conversió autèntica en un individu nou, que avui pels seus mèrits (quins?) representa als treballadors en la lluita pels seus drets des del consell executiu de CCOO i CES. ( Consell Econòmic i Social (CES) és una institució pública tripartita (govern, patronal i CCOO)

• Però els hi hem de recordar als companys de CCOO, que la rehabilitació d’Irurre del seu escabrós passat és una obra fictícia de l’Escribano, i que en el 2001 (llibre), 2004 (documental), i 2005 en el guió, i en el 2006, en la pel·lícula, aquest individu segueix mentint i rient-se de la gent i en especial dels que maltractava abans.

No exigim que ni tan sols demanin perdó, ni renunciïn a les idees falangistes o feixistes.

Sols que no menteixin, ni ens canviïn el passat.

No fem com els fariseus i fatxes del PP, que exigeixen a ETA histèricament que condemnin els crims, quan encara no han alliberat els presoners. El PP ha tardat més de 30 anys a condemnar el franquisme. I molts d’ells formaven part d’aquest regim terrorista i estan implicats en assassinats i tortures. Els ministres eren tan o més responsables que els mercenaris que complien ordres. Justament els que no apareixen en el llibre de l’Escribano, i avui dirigents del PP. El PP serà el preu polític de la pau. Per això criden histèrics que no es pagui preu polític.

Aquest tipus era franquista en temps de Franco i fins que va morir, ara es posa de nou a disposició dels que manen per a mentir. Un corrupte al servei dels que manen.

Les mentides d’ara no estan amnistiades. Per tant l’Irurre, s’hauria d’espavilar i exigir a n’en Roures, president de Mediapro, i a l’Escribano, encara que la pel·lícula ja estigui feta, que ja no vol aparèixer d’antifranquista, mentint i encobrint un assassinat:

- ¡Hijo de la gran puta! ¡Franco asesino! ¡Cabrón”

- ¡Hijo de puta! ¡Franco asesino, asesino, asesino! ¡Cabrón¡

Els fatxes transvestits de demòcrates segueixen controlant l’exercit, l’Audiència Nacional i gran part dels poders nacionals. Però sorprèn de veure’ls en el comitè executiu de CCOO.

Hem de demanar-li qui sons els que varen impedir que Puig Antich tingués una mort digna, si es pot parlar de dignitat en una execució. Li ho agrairem, si per un cop, no menteix i parla lliurement i s’arrisca, malgrat els compromisos amb l’Escribano o Mediapro. No tenim cap odi contra persones individuals, però continuarem denunciant als que segueixen enganyant al poble, mantenint als ciutadans en l’ignoraria, distraientlos i entretenint-los amb anècdotes i històries falses.

Per a refrescar-li la memòria, en el pròxim article pel divendres vinent, li ajuntaré tot de declaracions contradictòries, silencies, mentides, que parlen per elles soles, i de segur a Irurre militant de CCOO i dels drets dels treballadors, li serviran per a recordar la memòria silenciada, que tan se’n vanagloria l’Escribano.

Txema Bofill

El documental de Puig Antich es pot baixar d’ Internet

Compte enrera el regalaran aviat amb el El Periódico, en una col.lecció de les millors novel.les d’Història.