Joaquim, Immaculada, M. Carme i Mercè són els quatre germans d'en Salvador Puig Antich. Aquell 2 de març, en Joaquim no hi va poder ser a temps, perque viu a Nova York. La Mercè tenia tretze anys i preferiren de deixar-la a casa. E1 pare pateix del cor i se n'assabentà després, la mare era morta feia un any. 
La Immaculada, la Montserrat i la M. Carme varen estar al costat del seu germà en capella. Entrar o estar en capella vol dir que al cap de 12 hores t'executaran. El varen acompanyar durant aquestes hores. Esperaven l'albada i amb ella la mort, però, potser, l'indult. 
L'indult només eI podia donar eI general Franco. Diuen que un metge de Barcelona -el doctor Puigvert, segons que sembla- el va telefonar a les 8'30  
~Su excelencia -li contestà doña Carmen- està descansando, y no se le puede molestar a estas horas." La tarda abans, el general Franco havia donat l'enterado. Ara, dormia.

La Immaculada i la M. Carme ens expliquen aquesta última nit... 
L'Oriol mai m'havia donat ànims que les coses anessin bé, més aviat el contrari. Aquell divendres, però, em va animar dient-me que hi havia certes possibilitats d'indult. Estava completament tranquil-la, i tan feliç me'n vaig anar a sopar a casa d'uns amics. L'Oriol va arribar amb la M. Carme, i el primer que va dir fou "res de plors i res de llàgrimes". La noticia ens va deixar a tots desfets. Saps allò que tens ganes de caure a terra i quedar-te rodona, però t'has d'aixecar per anar-te'n i empassar-t'ho tot? 
Al papa no el vàrem avisar perque en Salvador no estava massa a prop seu a nivell personal i també perque sabíem que ens faria un drama, i en Salvador no en volia, de drames. A part d'això, està malalt del cor. La Marçona -la petita-, decidírem que es quedés a casa. La Marçona era la nineta dels ulls d'en Salvador. De vegades, quan ell baixava de Tolosa de Llenguadoc (Toulouse) l'anava a buscar a l'escola i la convidava a berenar, li deia "que fan les nenes?", i se n'anava. A l'entrar a la capella en Salvador ens preguntà per ella i digué que era millor que no hagués vingut. Allò l'hauria marcada per tota la vida i a ell, tenir la Marçona al seu costat, l'hauria desfet del tot.

A la presó, hi entràrem cap a les nou i era ben plena de policies, guàrdia civil.. t'ho pots imaginar. Abans de veure'l, ens varen posar en una habitaciò on ens escorcollaren de cap a peus, fins i tot es quedaren la llima de les ungles. A la capella, en Salvador estava sol amb nou funcionaris, el director i el company de despatx de l'Oriol. El veies tranquil i  durant l'hora que havia passat entre que l'Oriol li comuniqués que passava a capella i la nostra arribada havia escrit tres cartes -per cert, que a nosaltres no ens varen donar res del que havia escrit, diuen que ho van cremar-. Nosaltres ens mostràvem externament en pla cachondo perque calia donar-li ànims, el que no podíem fer era un drama. Recordo que el primer que li vaig dir fou "Hòstia nano ja ens el faran suar l'indult". Ell va contestar que sí, però aparentava més el que sentia no com nosaltres que ens ho amagàvem. D'altre banda la situació era tan bèstia que ens va agafar la xarrera a tots. Sembla que si xerres les coses passen. Jo portava moltes fotos de la família que m'havia fet ampliar, retocar... aquell mateix dia. Va ser molt bo per que durant més d'una hora en vàrem estar parlant, que si aquell, que si l'altre, que si el bateig... 
Ell, com que estava molt nerviós, i aixó en segons quines persones produeix diarrea, anava continuament al wàter. "En ma vida havia cagat tant", deia. Cada vegada que hi anava era un espectacle, perque es mobi1itzaven tots els funcionaris que, per cert, el feien cagar amb la porta oberta. 
De funcionaris, n'hi havia de molt macos i de molt sàdics. Concretament, una vegada que ell era al wàter i jo i la Montse també, un funcionari digué a la M.Carme.. Si, em va preguntar: "Sabes qué es el garrote? Pues es un anillo que se pone en el cuello i clac, clac, cIac..." Aquell moment entrà en Salvador i jo no vaig saber quina cara fer-hi. Aquest mateix funcionari es queixava continuament, "a ver si acaba de una vez, ya estoy hasta las narices, etc.". La seva dona, que vivia a les habitacions que hi ha a la presó per a funcionaris, li cridava algunes vegades que ell sortia: "Qué, termina ya?". 
Hi havia un altre funcionari que era el que durant el temps que en Salvador va estar a la presó s'havia encarregat d'ell. Es deia Jesús i en Salvador l'apreciava molt. Recordo que ens deixava estar més estona a les visites, li llegia les notícies del diari, jugava amb ell als escacs o a les cartes... Es va passar tota la nit en un racó mirant-se'l obsessivament. Quan se'n va anar plorava i li va dir: "A ti te mataràn, peró seràs inmortal". En Salvador es va quedar glaçat. 
Cap a la matinada, encara que no podem precisar les diferents hores de la nit ja que el que no fèiem era mirar el rellotge, se'ns varen esgotar les forces i el tema. La Montse estava mig marejada i la vàrem asseure a la butaca d'en Salvador. Nosaltres ho férem a les cadires i vàrem estar més d'una hora sense dir-nos res. Per a mi, va ser l'estona més preciosa de la nit, perque saps que són cinc persones que no es diuen ben res però estan comunicadíssimes. Ell tenia els ulls closos, la M. Carme i jo ens miràvem i pensàvem "d'aquí a quatre hores, serà mort". Va ser maco perqué amb un mínim contacte físic -la M. Carme li passava la mà pels cabells -estaven impregnats d'una mena d'electricitat. Era aquesta hora de la matinada que tens son però que penses molt. 
Després vingué en Manero i la situació canvià. En Manero és un capellà amic d'en Salvador, valia molt com a persona i havia estat el seu director quan anava als salesians. També s'havien vist alguna vegada fora de l'escola. En Manero vingué per un fet ben concret. Durant l'hora que en Salvador quedà sol abans que arribéssim nosaltres el capellà de la presó, un tal Pablo, amb el qual ja havia tingut moltes topades perque era un mesquí no ja com a capellà sinó com a persona, volgué entrar a fer-li sermons. L'agafava per l'espatlla i li deia "hijo mio" i totes aquelles coses. En Salvador es va posar a parir i li va dir: "no vull saber res de vostè, faci el favor d'anar-se'n". L'altre continuava amb els sermons, i llavors en Salvador va saltar: "le voy a armar una "pajarraca" -argot de presó- que no la aguantarà ni e1 mismo Dios". L'altre es va posar fet una fera i se'n va anar. No sé per quins set sous coneixia en Manero suposo que era perque s'havia interessat per en Salvador i havia trucat sovint a la presó-. Total: que li va trucar i li digué "Venme a socorrer, porqué este Sa1vador se irà al infierno". En Manero vingué molt correcte i digué que no volia entrar-hi com a capellà sinó com a persona. M'ho preguntaren a mi i jo ho vaig consultar amb en Salvador, sense dir-li, però, allò de la trucada -va ser l'única mentida d'aquella nit. En Salvador va dir que passés i hi va entrar. 
En Manero estava molt nerviós, però així que ens va veure s' animà i començàrem a xerrar de coses de l'escola, d'antics companys, etc...

   Durant tota la nit esperàvem que vingués l'indult. En Salvador em sembla que no s'ho creia, peró tenia aquella mica d'esperança tan necessària per a aguantar-ho. La porta de l'habitació s'obria continuament. A part que l'Oriol no parava d'entrar i sortir, els funcionaris l'obrien molt sovint per donar instruccions, etc., només podíem sentir un xiuxiueig. Cada vegada que s'obria, a en Salvador li sortia el cor per la boca, com si d'allà n'hagués de venir l'indult. El veies mirar la porta obsessivament i al cap d'un moment girava el cap com si volgués amagar que n'estava pendent. 
De vegades ens varen fer sortir per preguntar-me coses, com, on l'enterrarien, etc., aquestes interrupcions eren fatals perqué en entrar jo en Salvador em preguntava "Qué t'han dit?" I tu, dissimulant... 

A les cinc de la matinada ja ens volien fer fora, però l'Oriol ho va aconseguir allargar. Hi havia moments que parlàvem a nivells utòpics, ell deia que si no el mataven li portéssim la guitarra, que acabaria Filosofia i estudiaria Medicina... Saps allò de parlar per parlar? A les vuit ens varen engegar de mala manera. Trucaven una i altra vegada, i nosaltres anàvem dient "un moment, un moment". No ens volíem acomiadar d'ell perque no ho podíem fer, era impossible de dir-li adéu, era acceptar que no ens veuríem més. Ell deia "Aneu-vos-en, aneu-vos-en..."  I nosaltres, "no, no ens n'anem pas, t'esperem aquí a fora", A la fi només li vaig dir: "Sigues valent i aguanta fins al final". Ell contestà "Si, maca no pateixis". Ni un petó fort, ni abraçada forçada, res que semblés un adéu.  
"T'esperem aquí fora", li diguérem.

Fora de la presó ens asseguérem dins del bar. Assegudetes davant d'un cafè sense poder-hi fer res. Encara que hi havia molts companys, fou la sensació d'impotència més grossa de la meva vida: seure esperant que et diguin: "Miri, ja hem acabat"

La seva caixa anava dins un furgó. Nosaltres el seguírem fins al cementiri amb un cotxe. El cementiri era totalment inundat de policies. "Tot això per un mort?" La Montse es va posar molt neguitosa i 1a vàrem deixar dintre el recinte, però sense arribar al dipòsit. Allà hi érem la M" Carme, en Paco Caminal -company de feina de I'Oriol-, I'Oriol, en Marc Palmés, que havia entrat rera nostre amb el seu cotxe, el pare d'en Pons Llovet, que encara no sabem com va aconseguir de ficar-s'hi, i jo. Varen obrir la caixa durant un o dos minuts, que recordo com una immensitat de temps. Com un moment impressionant. Jo havia tingut ganes de dir-li coses, d'expressar-li els meus sentiments, però a la capella no havia pogut fer-ho perque tot hauria acabat en un mar de llàgrimes. Com que ell era acabat de matar, no semblava mort i aparentava que dormia. Allò em va donar una tranquil-Iitat total: veure en Salvador amb aquella cara tan tranquil.Ia, amb els ulls tancats com si dormís... Em vaig disparar i vaig començar a parlar-hi dient-li que era un tio collonut, que l'estimava molt, que valia totes Ies pessetes del món molt més que aquella gent... Era mort, però, i ells el varen matar. 
Bru Rovira.