Presentació II Mostra del Llibre Anarquista, Barcelona 17/06/06

Hola, bona tarda. El motiu d’haver programat aquesta xerrada és el fet, com ja sabeu, que en els darrers temps estem assistint a un renovat interès sobre Salvador Puig Antich per part dels mitjans de comunicació.

D’un costat tenim el tema de la revisió del seu consell de guerra, i de l’altra, la imparable producció literària sobre els aspectes de la seva vida que es poden convertir en espectacle. Als incomptables articles que rememoren contínuament la seva detenció, judici i execució es va afegir fa cinc anys el llibre de Francesc Escribano Compte enrere, editat per Edicions 62. Aquest llibre representa la culminació de la producció literària mitificadora de Puig Antich, mitificadora perquè no mostra un Puig Antich històric, sinó que ofereix un mite, escrivint un relat que s’interessa només pel "drama humà" que representa l’assassinat legal d’aquest revolucionari i que passa només de puntetes sobre el seu combat polític. D’aquesta manera es falsifica el compromís de Puig Antich amb un projecte de revolució social lligat al moviment obrer i s’ofereix un simple combatent antifranquista per la democràcia, recuperant d’aquesta manera a qui no els pertany i creant un producte per al consum d’un gran públic còmode o ignorant. Aquest llibre d’Escribano ha estat la base per fer l’últim producte de la marca "Puig Antich", ofert per la productora MediaPro de Jaume Roures: la pel·lícula Salvador, dirigida per Manuel Huerga amb guió de Lluís Arcarazo. Sembla que un mite de la cultura popular no acaba de ser un mite complet si no té un film de ficció al darrere, amb les seves passions, el seu noi maco i les noies que l’envolten; si a més hi ha trets, atracaments i fins i tot un judici i un mort per garrot tant millor! Roures ho va entendre molt bé i va veure clar en llegir el llibre d’Escribano que per fi es podia elaborar el guió per crear el producte final de la saga Puig Antich: una pel·lícula en la qual, segons les pròpies paraules de Huerga "no se trata de poner el peso en la ideología" (El País, 19-X-03). Hi pot haver falsificació més gran? un Salvador Puig Antich desposseït del seu autèntic combat polític? què dóna sentit a les decisions i accions de Salvador Puig Antich, aquelles que ell sabia que li podien portar a la mort, com així malauradament va ser, sinó la seva opció política per la revolució contra el capitalisme? Aquesta indigna recuperació i mercaderia no s’ha acabat en Puig Antich. D’altres han vist que, a fi de comptes, el MIL dóna per a més, perquè el MIL va tenir un altre mort, Oriol Solé Sugranyes. Així que aquests altres han decidit que també calia recuperar l’Oriol Solé, en una operació especialment perversa. Per què especialment perversa? Perquè si de Puig Antich no interessa mostrar el seu veritable combat polític i es desdibuixa aquest ficant-lo dins del sac genèric de l’"oposició antifranquista", en l’Oriol Solé recuperat la falsificació dóna una volta més de cargol al reconvertir el revolucionari anticapitalista no en un genèric "opositor a la dictadura" com Puig Antich, sinó específicament en un lluitador nacionalista. Josep Maria Solé Sabaté, catedràtic d’història i ex-director del Museu d’Història de Catalunya, és l’inspirador d’aquesta nova "visió", Joaquim Roglan l’artífex amb el seu llibre Oriol Solé, el Che català, i les sempre perspicaces Edicions 62 en venen el producte. No seria estrany que, depenent de com vagin les vendes tant d’aquest llibre com de la pel·lícula Salvador, també tinguem properament una pel·lícula sobre Oriol Solé; de fet, a internet ja hi ha jovent nacionalista que la demana. Abans d’exposar el mètode i la tesi de Roglan en el seu llibre sobre el "Che català", diré un parell de coses sobre aquest autor. Qui és Joaquim Roglan? Roglan és un periodista i també professor universitari, un escriptor prolífic que, a banda de les seves col·laboracions habituals a La Vanguardia, ha escrit un bon grapat de llibres, entre els quals cal destacar títols com Esade : 40 anys, en commemoració d’aquesta escola de formació de futurs empresaris, Consorci Zona Franca de Barcelona : fundat el 1916, escrit en coautoria, i també per commemorar les excel·lències d’aquest consorci de negocis, o Golf, natura i paisatge : 40 anys de golf a Pals, un llibre de làmines sobre un dels camps de golf més preuats de la burgesia catalana. De les seves col·laboracions a La Vanguardia cal destacar especialment el seu article del 31 d’octubre del 2004 titulat "El paseíllo de los olvidos", que amb l’excusa de criticar la "ruta de l’anarquisme" inclosa a la programació cultural de l’ajuntament de Barcelona, és tota una diatriba contra l’anarquisme, presentat com un moviment que es dedicà a llençar bombes, assassinar, cremar esglésies i profanar cadàvers de monges. Bé, doncs una persona com aquesta, un portaveu claríssim de la burgesia catalana, un propagandista de les seves escoles, associacions empresarials i mode de vida, que demostra una fòbia especial a la revolució en general i a l’anarquisme en particular, ens escriu la biografia ni més ni menys que d’un revolucionari com Oriol Solé: no se li pot escapar a ningú que difícilment pot sortir quelcom de bo en el seu relat. Però a més de l’inadequat que és el fet que Roglan es converteixi en el biògraf d’un revolucionari com Oriol Solé, que dóna com resultat evident la difusió d’un missatge falsificador en aquesta pseudobiografia, l’operació que s’ha fet amb el llibre de Roglan és també barroera, perquè el llibre de Roglan està ple –i quan dic ple, vull dir ple- d’inexactituds i falsedats històriques concretes: hi ha confusions de noms de persones, de publicacions, de dates (com per exemple, quan diu els noms d’alguns membres del MIL, o el nom complet de la revista CIA, o quan relata un atracament, que situa un any abans de quan va ser fet realment), també hi ha falses atribucions d’accions a persones que no són les autores (com per exemple, quan esmenta el cas Scala, l’incendi del qual l’atribueix a una persona que no va tenir res a veure amb els fets), i fins i tot hi ha pura invenció (com per exemple en el paràgraf que dedica a la relació d’Oriol Solé amb un intel·lectual militant del PSUC, on tot són errors en la descripció, el context i la interpretació). I això són només tres petits exemples; el llibre és ple d’aquestes petites falsificacions, com ja he dit. Però tant de bo aquest llibre només estigués farcit d’aquesta ineptitud; malauradament, en aquest llibre Roglan demostra que tampoc és honest. Al seu llibre s’hi diu que ha comptat "amb documents inèdits", però com que no ha posat cap nota en el seu text, és impossible saber quins dels documents que ha inclòs són realment inèdits i quins no. Roglan juga així amb l’ambigüitat quan, de fet, uns quants d’aquests documents ja havien aparegut fa quatre anys en el meu llibre sobre la història del MIL, entre els quals precisament les cartes que Roglan utilitza per sustentar la tesi central del seu llibre sobre el catalanisme d’Oriol Solé, cosa de la qual parlaré més endavant.

El mètode de recerca de Roglan no s’acaba en l’ambigüitat dels "documents inèdits", va més enllà i passa per la cita de documents que en realitat no ha consultat ni llegit. Així, en dues ocasions els fragments de cites de documents que ell inclou coincideixen exactament amb la mateixa cita que jo ja vaig extractar en el meu llibre. La coincidència exacta de les mateixes línies dels documents potser no prova res per sí sola, però el fet és que en aquests dos casos jo vaig haver de traduir les cites al castellà des dels originals en català; en el cas del llibre de Roglan, com que està escrit en català, no hauria calgut per tant traduir aquests documents: resulta, però, que els seus dos extractes de documents no coincideixen exactament amb els documents originals perquè òbviament els ha retraduït al català des de la meva traducció al castellà. Només un petit exemple per no allargar-me massa i perquè veieu que no m’estic inventant res: una de les cites originals, una carta de Santi Soler, deia:

"Després del silenci còmplice dels revis, el "1.000" ha esdevingut un petit mite […] una festa del martirologi" i la cita de Roglan és, en canvi "Després del silenci còmplice dels revisionistes, el "1.000" s’ha convertit en un petit mite […] una festa martirològica", etc., etc., demostrant d’aquesta manera que, per fer la seva biografia, Roglan no ha llegit sempre documents originals sinó, com a mínim en aquestes ocasions, els treballs d’altres, sense prendre’s la molèstia d’indicar-ho. Al no donar la referència de la font que ha utilitzat i presentar només el fragment del document, Roglan no és honest, però al presentar la seva re-traducció com el document original , Roglan a més està enganyant els lectors. Finalment, i per acabar aquesta part dedicada a aquest mètode deshonest de fer un llibre, Roglan no ha aplicat el seu mètode només als documents originals sinó també a la meva recerca, utilitzant-la profusament sense mencionar-la. D’aquesta manera es troben al seu llibre un mínim de tretze fragments que s’assemblen extraordinàriament als que jo vaig escriure, alguns quasi idèntics excepte per petits canvis de paraules (per exemple, jo dic "Euskadi Norte" i Roglan "País Basc francès", o bé jo dic que el MIL va intentar "la difusión de concepciones políticas prácticamente desconocidas hasta el momento en Barcelona y España" i Roglan prefereix escriure que "van difondre concepcions polítiques quasi desconegudes aleshores a Catalunya i a l’Estat espanyol"). No vull aborrir-vos amb la lectura d’aquests fragments, amb aquestes dues petites mostres ja us podeu fer una idea d’aquesta reutilització fraudulenta del meu llibre. En fi, com podeu veure, el cas no és només falsificar el sentit del relat històric, sinó falsificar-ho tot: les dades, les fonts, i la pròpia recerca. Tot i això, el més greu d’aquest llibre no és aquesta barroeria en el mètode de recerca del periodista i professor Roglan, sinó el fet que constitueix un intent de construcció d’un nou mite per al nacionalisme català mitjançant la recuperació d’algú que no els pertany.

La tesi de Roglan és clara: Oriol Solé va ser un revolucionari catalanista que va lluitar per aconseguir una genèrica "llibertat", segons Roglan, "a Catalunya i a altres indrets del món"; per a Roglan, i cito textualment, la seva recerca mostra "que Oriol està interessat en la lluita per l’alliberament dels Països Catalans, i que no és ni serà mai un anarquista internacionalista". Bé, això cal aclarir-ho. Anar repetint, com fa Roglan, contínues referències a la catalanitat i el catalanisme d’Oriol Solé (augmentades a més amb tot un anecdotari del sector nacionalista de l’oposició antifranquista) és distorsionar completament el compromís polític d’Oriol Solé; contraposar en Oriol Solé l’"alliberament dels Països Catalans" a l’"anarquisme internacionalista" és pervers, perquè si Oriol Solé no era certament cap anarquista encara menys era cap catalanista. Roglan diu, en una de les tres vegades que em cita al seu llibre, que jo "admeto" la disparitat de criteris d’Oriol Solé amb la resta del MIL sobre la qüestió nacional i que "no nego" que no abandonarà aquestes concepcions mentre existeixi el grup. Bé, de fet no calia que jo "admetés" i que "no negués" això: senzillament ho vaig fer públic en el meu treball, sense haver de fer cap acte de contrició i admetre no sé quines coses. Vaig mostrar les concepcions nacionalistes d’Oriol Solé respecte la qüestió nacional i la seva contradicció amb el discurs del MIL, i vaig fer públics els documents, citant-los i reproduint-ne parts d’alguns, que Roglan utilitza ara per "demostrar" el seu fantàstic descobriment de que Oriol Solé era en realitat un lluitador per les llibertats nacionals dels Països Catalans. No em calia "admetre" i "no negar" res d’això; el que calia fer quan escrivia la història del MIL, i el que caldria fer quan s’escriu la biografia d’un dels seus membres, és mostrar la veritat tal com és, o al menys tal com la mostra la documentació disponible. I aquesta documentació, malgrat la insistència contínua de Roglan, no converteix en catalanista a Oriol Solé. Clarament, Roglan agafa una part -important però secundària- de la política d’Oriol Solé i la canvia pel tot. Definir algú políticament significa destacar la seva característica més específica per damunt de les altres. Evidentment, en política, i en tantes coses, poden coincidir més d’una característica en un mateix subjecte, però si sintetitzem, si anem a la definició bàsica, llavors caldrà destacar els trets essencials, i no els secundaris. En Oriol Solé, una caracterització acurada l’hauria d’haver presentat com un revolucionari comunista no leninista, amb les seves contradiccions, per suposat, especialment en la qüestió organitzativa i en la qüestió nacional, però bàsicament un comunista revolucionari. Significa això que Oriol Solé no tingué actituds i respostes nacionalistes? En absolut, però de la mateixa manera que seria una aberració qualificar Oriol Solé d’estalinista perquè a l’època del MIL no havia trencat del tot amb les concepcions organitzatives estalinistes, és una aberració presentar-lo com catalanista. Les cartes escrites per Oriol Solé que utilitza Roglan per justificar la seva tesi només indiquen un discurs nacionalista-frontista en un moment determinat davant una situació concreta, però no converteixen Oriol Solé en un militant nacionalista; indiquen que s’inclina cap a una solució nacionalista respecte el problema de l’opressió nacional de Catalunya, però no que això sigui el centre del seu combat polític. Són, a més, unes cartes escrites abans de l’estiu del 1973, quan el MIL va fixar la seva línia respecte la qüestió nacional; no sabem, per tant, si Oriol Solé va seguir defensant aquestes posicions després d’aquell estiu, encara que ens inclinem a pensar que no ho va fer.

Per què pensem això? perquè si les coses fossin com Roglan presenta, què feia llavors Oriol Solé al MIL, Movimiento Ibérico de Liberación? per què no hi era a les FAC, o al PSAN, o millor encara, a l’OLLA, el grup armat autònom sorgit del PSAN? La resposta és ben senzilla: perquè la política de l’OLLA no era la d’Oriol Solé, perquè les desitjades Ediciones Mayo 37 del MIL eren inexistents a l’OLLA, perquè les prioritats polítiques de l’OLLA no eren les seves. A Oriol Solé no l’importava en absolut que el nom de "MIL" ni totes les seves publicacions fossin en castellà; no es plantejà mai que no pogués passar literatura prohibida per la frontera perquè estigués escrita en castellà (cosa que li sorprèn molt a Roglan); no utilitzà mai la senyera -estelada o no- quan va crear els logotips i segells del grup; no va presentar cap oposició ni crítica quan el MIL va decidir reproduir un article a la seva revista CIA amb el títol prou expressiu de "Contra el nacional-socialismo del I.R.A."; no va escriure cap document sobre la qüestió nacional a la seva estada a la presó (Roglan arriba a dir que és perquè "no té temps de centrar-se "en el problema de Catalunya""), però, què curiós, en canvi sí que en va tenir per escriure sobre el comunisme, el marxisme, l’anarquisme, els aspectes militars, la repressió, el capitalisme; quina cosa més estranya, no? un lluitador nacional que no escriu sobre l’alliberament nacional però sí sobre els aspectes teòrics i pràctics de la revolució comunista… Amb la pseudobiografia d’Oriol Solé escrita per Roglan ens trobem, per tant, davant d’un clar cas de falsificació de la història, falsificació de la història que també es dóna en la pel·lícula Salvador, de la qual us parlarà seguidament en Ricard. Encara que jo repeteixi coses que ell també us dirà, voldria emfatitzar ara les dues raons que considero essencials en l’explicació de tota aquesta operació i que tots hauríem de tenir clares.

D’una banda, es tracta de fer diners venent un producte, i de l’altra, de recuperar dos revolucionaris per a la mitologia democràtica de la transició, afegint-hi a més un component nacionalista. L’assassinat de Puig Antich va ser un shock tan brutal que va commoure moltíssimes persones. Però aquest shock es va quedar en el primer pas de rebuig a la brutalitat del franquisme, sense aprofundir per res en l’orientació política de Puig Antich. Donat que en un o altre grau gran part de la població catalana, especialment del jovent de llavors, era "antifranquista", tots podien sentir el drama humà i interessar-se per tot el que estava relacionat amb l’aspecte espectacular que acompanyà l’assassinat de Puig Antich: les armes, els atracaments, el tiroteig, la detenció, el judici i l’assassinat. D’aquesta manera van començar a aparèixer ben aviat "productes Puig Antich", des de pòsters a llibres passant per innombrables articles i enganxines, creant un mite com el del Che Guevara, llavors només en pòsters però que continua ara en samarretes; al principi segur que hi havia una "bona intenció" en aquells pòsters i articles, però això donà pas a una literatura de gènere negre que ha culminat ara en el cinema, l’espectacle modern per antonomàsia, acompanyat en aquests temps de segle XXI, com no podia ser d’una altra manera, d’un domini internet: www.salvadorpuigantich.com: un revolucionari convertit en una marca comercial. Amb Oriol Solé es pretén fer el mateix: donat que Puig Antich ja ha arribat al cinema, que representa aparentment el sostre de l’espectacle, es passa del silenci d’anys a l’aparició d’una pseudobiografia, que bé podria ser, com ja he assenyalat abans, el pas previ a una altra pel·lícula; és seguir mimèticament l’estela del "producte Puig Antich". El segon element de l’operació és el de construir un relat històric acord amb l’època i el règim en el qual vivim: Puig Antich és reconvertit en un "bon noi" antifranquista, una mena de Robin Hood que venia a ajudar els obrers i acaba tràgicament per la brutal dictadura; Oriol Solé és presentat com un hiperactivista mogut per la seva oposició a totes les dictadures i pel seu amor a Catalunya i a una genèrica llibertat, i que acaba d’una manera igual. Es tracta d’adaptar la veritat a un determinat discurs ideològic imperant avui dia, el discurs de la "democràcia" i de "la construcció nacional". Tant la política com la concepció espectacular de la vida d’aquests manipuladors necessiten herois, i si no els tenen perquè els lluitadors i els morts de la transició no els va posar la burgesia, llavors s’apropien dels revolucionaris amb cognoms catalans en un moment polític on la qüestió nacional, amb el tema de l’estatut, està ben present. A mi no em sorprén gens, per tant, que en la pel·lícula Salvador sigui l’actor Joel Joan qui interpreti Oriol Solé: per a ells, efectivament, aquest actor tant compromés amb la "causa nacional catalana" és qui millor pot representar el revolucionari comunista. Ambdós casos, la pel·lícula de Huerga i el llibre de Roglan, són autentiques falsificacions històriques, però que no són innocents: en el fons, la negació que fan del sentit profundament revolucionari anticapitalista de Puig Antich i d’Oriol Solé serveix per crear un relat històric on allò que va passar (la transició) era el que tenia que passar, amb els dolents –Franco i els franquistes- i els bons, que eren tots els que se’ls hi oposaven i que volien tots el que tenim avui: "llibertat", democràcia, nació. Amagant la lluita a la que es van dedicar Puig Antich i Oriol Solé, una lluita contra el capitalisme i per l’emancipació de la classe obrera, es vol amagar que continuen existint ara alternatives revolucionàries a l’actual ordre socioeconòmic. Hauria de fer reflexionar el fet que, mentre grans grups audiovisuals, premsa, partits polítics, etc., rememoren contínuament Puig Antich i ara Oriol Solé, Jann-Marc Rouillan, empresonat a perpetuïtat, no obté cap cobertura mediàtica en la seva lluita per aconseguir l’excarceració. Com és possible reivindicar Puig Antich i Oriol Solé i ignorar Rouillan? La resposta és òbvia: falsificant la història. I abans d’acabar, voldria fer una reflexió, a títol exclusivament personal, sobre un tema que està lligat a aquesta campanya mediàtica de mercaderia i recuperació. Em refereixo a la revisió del judici a Puig Antich, a la qual la pel·lícula Salvador vol ajudar, segons les pròpies paraules dels promotors del film. Es parla molt, amb motiu d’aquesta petició de revisió del procés, de que aquest va estar ple d’irregularitats, de que el cadàver del policia tenia bales de diferent calibre, etc. Tot això no és només possible, sinó altament probable, però des del meu punt de vista, aquí hi ha dues qüestions a considerar: la primera, que res d’això nega l’evidència de que Salvador Puig Antich realitzà conscientment una acció, que va ser disparar a un policia enmig d’una baralla per evitar ser detingut: intentar presentar Puig Antich com un bon noi que es va trobar amb l’embolic del policia mort contra la seva voluntat és falsificar els fets. Un pot pensar el que vulgui sobre si era adequada o no la seva actuació, justificar-la políticament o criticar-la, però el que és evident des d’un punt de vista històric, per sobre de les nostres consideracions polítiques sobre la violència armada, és el fet que Puig Antich era un lluitador anticapitalista que entenia que la lluita passava per utilitzar aquesta violència revolucionària contra els agents del capital, i que per això va disparar amb la segona pistola que portava amagada. La segona qüestió a considerar respecte aquesta sempiterna petició de revisió del judici, de la qual alguns professionals de la política s’han convertit en fidels consellers, és que si analitzem això des del punt de vista polític al qual s’adheria el MIL, aquesta revisió judicial no té cap sentit, perquè com s’ha de demanar a l’estat burgès que sancioni si Puig Antich va ser injustament assassinat? Plantejar així les coses es quedar atrapat en les tenalles de l’antifranquisme, pensar en termes de règim (franquista contra democraticoburgès), quan el MIL plantejava les coses en termes de lluita contra l’estat burgès, independentment del seu règim polític. Dit en altres paraules: Salvador Puig Antich no necessita ser rehabilitat per l’estat burgès. I dit això, és el torn ara del company Ricard.