L'advocat Josep Oriol Arau és una de les persones que millor coneixia en Salvador Puig Antich. Durant aquells mesos que van des de la detenció fins a la mort d'en Salvador, compartiren una gran quantitat d'hores i es creà una amistat que va més enllà d'una simple relació professional.Oriol Arau, l'advocat de'n Salvador Durant tres anys, l'Oriol no havia volgut parlar d'en Salvador a la premsa d'aquest país, perquè considerava que no es publicaria tot el que ell en digués. Aquestes són, doncs, les seves primeres declaracions.

A el Salvador Puig i Antich eI vaig conèixer a través de la seva germana Maria Carme, de la qual jo era força amic i que va venir un dia al despatx a dir-me que el seu germà havia rebut una citació judicial de la Comissió Rogatòria,- ens explica en Josep Oriol Arau, l'advocat del jove anarquista català executat-. Vàrem investigar de que es tractava i vam saber que era un assumpte d'una casa d'armes a França, que no tenia res a veure directament amb ell. Dies després -exactament el 16 de juliol de 1973 a les 7,30 de la tarda, com consta a l'agenda de visites- va venir en Salvador Puig i Antich personalment i vam parlar una llarga estona. Em va dir que estava dins un grup polític, sense especificar-ne cap, i em va preguntar si el defensaria en el cas que l'agafessin algun cop.

Després, el dia 24 del mateix mes ,va tornar a venir, i justament el dia que el van agafar -el 25 de setembre- havia de tornar altra vegada, perquè havia concertat l'entrevista per telèfon. Ja que el van agafar aquí al carrer de Girona, 70, a vegades he pensat que potser venia cap aquí aquell moment. La tercera vegada que Josep Oriol Arau va veure en Salvador Puig Antich -el 6 d'octubre-, en Salvador ja ocupava a la presó Model,lloc on el vaig visitar fins a la seva execució, un total de seixanta-dues vegades. Després va venir el consell de guerra el 8 de gener de 1974, que es va prolongar tot un dia i en que se'l va condemnar a 30 anys de reclusió major com a autor -que realment només havia menat el cotxe dels seus companys- de l'atracament de la sucursal del Banco Hispano Americano, de Fabra i Puig, el 3 de març de 1973, i a la pena de mort per haver matat, en el moment de ser detingut, eI sots inspector de policia Francisco Anguas Barragan.

"Estate a las 8,30 en la cárcel".

El tercer divendres -l'1 de març- després del Consejo Supremo de Justícia Militar ratifiqués la sentència, el consell de ministres va donar "el enterado" -continua recordant Josep Oriol Arau-. A mi m'ho va comunicar pels volts de les 7,45 de Ia tarda, directament el jutge instructor, tinent coronel Nemesio Alvarez per telèfon i des del govern militar. "Estate en Ia cárcel a las 8,30", es va limitar a dir-me. "Esto está jodido, ¿ han dado el enterado, verdad?,- vaig preguntar-li, però només em va contestar que "no te puedo decir más, estate a las 8,30 en la cárcel".

Aleshores, com que jo sabia que l'execució seria 12 hores després de la comunicació de la sentència al pres, vaig mirar de tot el temps possible dient que tenia coses a fer que no podia deixar, que no podria arribar a la presó fins a més tard. Mentrestant vaig telefonar a en Marc Palmés i altres advocats, i vaig anar al Col·legi d'Advocats, on es va iniciar des d'aquell moment una assemblea permanent.

-A la presó, exactament, a quina hora hi vas arribar?
-A les 9,15, i em vaig trobar que el jutge m'hi esperava amb uniforme de gala.D'entrada jo vaig demanar de presenciar l'execució i ho vàrem discutir fins i tot amb un militar jurídic que també hi era i que a la fi, ho va consultar al codi i em va dir que no veia per que l'havia de presenciar.

Tot i això, i com que el temps era vital per a mi, vaig guanyar tres quarts més. Així, quan van cridar en Salvador, que dormia, ja eren ben bé les 9,35 del vespre. El van fer passar dins la sala d'esbarjo dels nens quan van a visitar els seus pares presos a la Model, un lloc que és al costat del locutori dels advocats, i el jutge em va demanar que jo mateix li llegís la sentència, i ell va restar fora. De fet, no li vaig llegir el paper textualment, sinó que li ho vaig explicar. També hi havia en Jesús Condomines i Pereña, fill de l'advocat que el va defensar el el temps que jo em vaig posar malalt. En Salvador va rebre la notícia molt serenament i em va dir, quan jo li vaig preguntar si volia que vingués un notari per fer testament, que no era necessari. Després, jo vaig aconsellar de no avisar el seu pare, perque és un home molt delicat del cor, ni la seva germana petita, la Marçona, que en aquelles dades tenia 13 anys. "Entretén aquest temps com vulguis, mentre jo torno amb les teves germanes -li vaig dir finalment- i va respondre que escriuria algunes cartes.

Les tres darreres lletres.

A les 10.45, en Josep Oriol Arau telefona a casa dels pares d'en Salvador i va baixar en un bar del costat on hi havia les germanes -la Montserrat, de 22, i la Maria Carme, de 20- per donar-los la notícia de l'execució. "Crec que eI mataran"-, vam ésser les meves paraules. Després d'anar a buscar a la tercera germana, la Immaculada, de 27 anys, tots quatre tornen a la Model on, abans de deixar-los entrar, són sotmesos a un registre exhaustiu; a l'advocat li van retirar un tub de "Fiorinal" -aspirines en càpsules- que portava dins la butxaca.

"Aleshores en Salvador ja era dins la sala de visites de baix a mà dreta on també hi havia, movent-se, vuit o nou funcionaris. El vàrem trobar relativament bé, no se'l notava afectat. Recordo que feia un fred que pelava, que hi havia una estufeta i que nosaltres ens vàrem asseure en cercle i en Salvador al mig. Em va donar les tres cartes que havia escrit, -una per a la Margarida Bover i Badell, la noia amb qui sortía quan el van agafar, una per als seus oncles, la família Antich i Segura, ¡ una altra adreçada al seu germà gran, Joaquim, "Kim", que vivia a Nova York -, tancades dins tres sobres que, després, en sortir, el jutge em va demanar i es va quedar fins al dia 12 de març, que me les van donar a mi mateix".

Mentre en Salvador parla amb les seves germanes, l'Arau torna al Col.legi d'Advocats, on ja es trobava reunida la junta de govern ; l'ambient s'hi començava de fer notar. També intentà de parlar amb Radio Barcelona perqué donessin la noticia al programa "Hora 25", infructuosament.

"Just aquell vespre hi havia un combat de boxa de l'Urtain a la TV. Als volts de les 12, vaig tornar altra vegada a la presó, des d'on el meu company de despatx, Francesc Caminal, va intentar de comunicar-se telefònicament amb l'arquebisbe Jubany, però va ser impossible de trobar-lo".

Salvador va explicar molts acudits d'en Jaimito". Paral-lelament a tot això, Juanjo Pérez, un altre dels membres del despatx d'en Josep Oriol i Arau, posava tot un reguitzell de telegrames adreçats a Franco, a Arias Navarro, a la seva germana Maria Luisa -perqué deien que hi tenia molta influència- al príncep Juan Carlos, al ministre de justicia, al president de les Corts, al cardenal Tarancón i al Jubany, amb un text semblant que demanava l'indult per a en Salvador. Continuava la cursa contra el garrot.

"Pablo, el capellà de la Model -continua explicant l'Arau- em va dir que en Salvador s'havia negat a parlar amb ell i que, per contra, havia sol-licitat la presència d'un altre sacerdot, el pare Manero. "Aquest no és un capellà, és un amic", va al-legar en Salvador mateix, que estava mig ensopit a la cadira, potser pel fred, junt amb les seves germanes. Amb ells m'hi vaig estar cap a una altra hora. En Salvador es va fer un tip d'explicar acudits d'en Jaimito, que en sabia molts, i després me'n vaig tornar cap al Col-legi d'Advocats a veure com anaven les coses. Però allà tothom feia una cara d'impotència que espantava".

Si fa no fa a dos quarts de dues, al bar Tropeziens del Passeig de Gràcia, on es para un moment a menjarse un entrepà, Josep Oriol Arau omple uns quants tovallonets de paper amb l'inscripció "Aquesta nit executen en Salvador Puig Antich", que deixa allà damunt intentant que la gent s'assabenti del que passarà irremediablement al cap d'unes poques hores al carrer Entença.

"A les 2,15 vaig entrar per quarta vegada aquella nit dins la Model i ja m'hi vaig quedar fins a la fi. Vaig trencar el període de capella totes aquestes vegades, encara que era rigorosament prohibit, senzillament per que allà tothom estava molt nerviós i no sabien ben bé com anava la cosa. En canvi durant l'execució del Txiqui, que ja n'havien après a en Marc Palmés no el van deixar sortir ni una vegada tan sols.

El padre Manero ja havia arribat,i després -cap a les 5- recordo que vaig tenir un incident amb el jutge instructor perque es va entossudir que discutís immediatament amb les germanes si ja tenien lloc per a enterrar-lo, altrament aniria a la fossa comuna".

Esto es la leche.

"Esto es la leche, chico". De qué parlàveu amb en Salvador aquells temps?
-De molts temes, però principalment jo vaig fer una estona de conya i tots plegats vàrem riure molt. A en Salvador no se'l notava seriós. Només anava a pixar molt, potser ho va fer tres o quatre vegades, però res més. Ja que les seves germanes em van explicar que mentre jo era fora algun funcionari havia fet comentaris en veu alta sobre el garrot vil expressament, vaig dir al jutge que no en volia veure cap bellugar-se per allà ni sentir-los parlar, i això va anar bé. a la plaça Catalunya el dia després de l'execució. Cap a les 6 es va produir una altra discussió amb el jutge, perqué va dir que les germanes se n'havien d'anar a les 6,30 i jo que una hora més tard. Naturalment, m 'hi vaig negar en rodó i volia fer venir un notari i tot. A la fi ens van dir que no, que elles se n 'anirien una hora abans i jo un quart abans de l'execució. També vaig sortir al hall de la presó, on s'esperava el marit de la Imma, i li vaig dir que anés a buscar eI pare d'en Salvador i que se l'emportés a casa de la família, a Vilanova, per tal que no s'assabentés de res fins a l'endemà".
-Quina era l'actitud del director de la Model?
-Jo vaig prendre un café amb ell i el jutge, i em va dir que no volia presenciar l'execució, i que això era una cosa que no desitjava a ningú. El jutge instructor, per la seva part, només deia "Esto es la leche, chico, esto es la leche. Qué quieres que haga".


Em va dir, "Adeu, guapo".

Faltaven pocs minuts per les nou del matí del 2 de març quan les tres germanes deixen definitivament en Salvador. "Jo hi vaig restar fins a les 9,25 en punt. Durant aquest temps li vaig dir que en Caminal posava telegrames i vam fer una mica més de conya. Però jo crec que ell s'ho veia venir. Potser tenia un 1 o un 2 per cent d'esperança i jo mai no vaig fer res per trencar-la-hi. A la fi, li vaig dir que a fora era ple de gent, així com també al Col.legi d'Advocats, i que en el temps que quedava es faria tot el que es podria. Tomba de Salvador al cementiri de Montjuïc

Ens vam abraçar fort i em va dir "Adéu, guapo".

Després se'l van endur. Quan vaig sortir, vaig veure la porta de la presó tancada i vaig pensar que no havien despertat els presos perqué no s'armés aldarull. A la porta mateix vaig topar amb Julian Gil Mesas, el Jefe Superior de Policia de Barcelona, que aquell moment entrava. Ens vam mirar sense dir res cap dels dos. Vaig travessar el carrer i em van venir moltes ganes de plorar, però no podia. Al bar del davant, el "Modelo", hi havia les germanes ben desconsolades. Vam parlar un moment amb en Marc Palmés i vaig prendre un cafè. Hi vaig estar fins que a les 10,10 va sortir el furgó que portava el cos d'en Salvador. Amb el cotxe, els vam seguir fins al cementiri. Allà només el vam poder veure cinc minuts. Tenia una expressió molt normal. Les seves germanes li van treure les botes, els anells i li van fer un petó abans que tanquessin la caixa definitivament".

Xavier Vinader.