Salvador Puig i Antich
Pàgina sobre Salvador Puig Antich i el seus companys del MIL

Inici
Biografia
Els seus escrits
Agitació
Agenda

El film "Salvador" profana el Festival de Cannes.

Txema Bofill, encausat pel MIL i ex-membre del GARI

El film "Salvador" no és polític, ni històric, sinó un film personal, de les subsèries d’acció i rosa. A Cannes augmenten l’engany al presentar-ho com un film que encarna "la historia recent d'Espanya" i com un film polític de l'anarquista Puig Antich".

Així com podem celebrar la selecció del film d’Almodóvar a la Palma d’Or del Festival de Cannes, no podem dir el mateix de la selecció "El Salvador" a la categoria inferior, anomenada "una certa mirada", on concorren films innovadors que no opten a la Palma d’Or.

"Salvador" és una superproducció de Mediapro TV-3, un film comercial amb finalitat d’entreteniment, evasió de la realitat, i lucre, característiques que van en contra de l’esperit del Festival de Cannes, famós per rebutjar les superproduccions americanes, les series d’entreteniment i espectacle, que es fan com xurros a base de milions, efectes especials i actors molt ben pagats.

Aquesta profanació dintre mateix del Festival de Cannes, temple d’un cine comercial diferenciat, de qualitat, d’autor i lligat al que passa en el món que vivim, fou possible bàsicament per les dues raons següents:

En primer lloc, "Salvador" és l’imposture de la productora Mediapro, que ha aprofitat uns ingredients morbosos com el garrot vil, la violència d’uns atracadors socials, i una víctima anarquista condemnada pel règim odiat franquista, i ha afegit ingredients roses com "els lligues" d’universitat del Puig Antich, i d’altres anècdotes de porteres (un testimoniatge real d’una portera), per a fer-ho passar com un film històric i polític de l’Espanya negra silenciada. Aquest engany es deu a que el festival de Cannes ha valorat i premiat els films polítics i històrics de l’Espanya silenciada, des de Buñuel, Saura, Erice, Berlanga, Mario Camus, Aranda, Armendariz i el film polític-històric d’Almodovar, la mala educació. El film "Salvador" és sols una evasió de la realitat, una cortina de fum de la historia de l’anarquista Puig Antich, a base de plors legítims de les germanes, de consells reaccionaris dels advocats, capellans i la d’un carceller Irurre que en la realitat maltractava als presos polítics i que en el film acaba essent un rebel antifranquista, qui també sermoneja i aconsella al Puig Antich. Es un film reaccionari que viola la memòria històrica dels que lluitaven amb armes i sense armes per a transformar la societat.

En segon lloc, la impostura del film "Salvador", fet a l’estil de les telenovel·les entretingudes i lacrimògenes, s’agreuja al presentar a França l’estrena del film, on s’ignoren els francesos del MIL, l’influencia francesa en l’historia de Puig Antich, imprescindible per a comprendre el que va passar.

El film de Huerga, fet a partir del llibre "Compte enrera" de l’Escribano de TV-3, crea el mite de Puig Antich, com a nacionalista català i lluitador democràtic. Una mentida.

De la historia del Puig Antich desapareix el context social, el perquè de la lluita armada, el floriment de grups armats, la radicalització de vagues d’estudiants i obreres, per a defensar drets i aspiracions del poble, que passaven per acabar amb Franco i el seu successor el príncep Juan Carlos.

El film ignora el protagonisme de Jean Marc Rouillan i Jean Claude Torres, que vivien al mateix apartament amb Puig Antich, als que presenta com "eixelebrats que feien atracaments a bancs per a seguir fent atracaments". Més greu és la marginació de Jean Marc Rouillan, ja que està patint presó à França. Ha complert la condemna a cadena perpetua i ara li fan xantatge mantenint-lo en la presó fins que demani perdó, se’n penedeixi públicament de les seves accions, condemni el seu passat i les accions d’Acció Directe. Jean Marc Rouillan, junt amb Natalie Métignon i Georges Cipriani segueixen a la presó perquè es resisteixen a condemnar les accions passades. Ells defensen amb dignitat el que pensaven i feien, errors inclosos. Desafien sense armes al govern que tossudament e il·legalment vol humiliar-los a renunciar a la seva historia, accions polítiques de 20 anys enrera i a declarar públicament que se’n penedeixen. Els volen esborrar de l’historia dels vencedors, una historia resultat de la lluita de classes, d’esclats revolucionaris, i mils de rebels anònims.

Llur lluita pot semblar quixotesca, incomprensible, vana al centrar-se en un aspecte rutinari i institucional com la de firmar una confessió de “sincer penediment” abans de sortir amb llibertat. Més incomprensible si aquesta concessió i teatre del penediment (que rebutgen fer) suposa la llibertat i ja porten 20 anys a la presó.

Una lluita solitària i silenciada de tres membres d’AD, grup revolucionari que tenia com estratègia de respondre amb violència a la violència de l’estat. Ara planta cristianament l’altre galta, obligant al sistema judicial a mantenir-los en presó desemmascarant el rol repressiu del i la mentida de la justícia. Estant provocant i aconseguint el següent:

L’Estat i sistema judicial no poden cantar victòria davant uns irreductibles que no s’integren, ni es sotmeten malgrat violència extrema, ni renuncien a la seva revolta passada. El govern no pot cantar victòria sobre Acció Directe, l’enemic número 1 de fa vint anys, si no hi la claudicació, penediment i renuncia dels propis vençuts.

El sistema judicial no ha pogut destruir amb la cadena perpetua en Jean Marc Rouillan, Natalie Menignon. Cipriani, Régis Schleicher, excepte Joëlle Aubron, que ha mort aquest mars passat per mala atenció mèdica a la presó desprès de 19 anys empresonada. Jann Marc Rouillan denuncia que les presons maten, torturen, i destrueixen els individus, i que la pena de mort existeix de forma soterrada. Per tant aquest règim molt més violent que ells, no té cap autoritat a donar-lis lliçons de moral, ni cap legitimitat a convertir-los en els culpables de la violència social i menys obligar-los a condemnar el que eren i feien. . Amb la seva actitud de no penedir-se, estant obligant al govern a transgredir les seves pròpies lleis, mantenint-los en presó il·legalment per obligar-los a rendir-se, esperant que firmin la seva capitulació i així reconeguin la victòria del sistema.

Però el Jean Marc Rouillan, l’amic del Puig Antich i dels companys del MIL, és un personatge amb molta dignitat, irreductible, irrecuperable. Els hi planta cara i a més denuncia al govern de mantenir-los il·legalment a la presó, segrestats des de fa dos anys per un delicte futur, inexistent, imaginari, fruit de la por davant els que no s’agenollen. Jean Marc no negocia el dret d’haver-se revoltat, ja que els drets no es negocien. (Això haurien d’aprendre els PSC i CIU quan valoren tan positivament i capitulen davant estatuts retallats a Madrid i drets a l’autodeterminació negats). En el film Salvador presenten en Jean Marc i els seus companys del MIL ridiculitzats, i redueixen la seva lluita a simples atracaments a bancs, quan sols eren un mitjà per armar-se per a la revolta.

El film ignora les influencies franceses de la dotzena d’integrants del MIL: el Maig 68 francès, i París de la dècada dels setanta, capital europea de nombrosos grups revolucionaris i de les avantguardes de la utopia contra el capitalisme i les dictadures comunistes, essent el situacionisme, el grup més significatiu. També prové de França l’influencia dels exiliats anarquistes a Tolosa, on es varen conèixer l’Oriol Solé Sugranyes, Jann Marc Rouillan i Jean Claude Torres. I del sud de França prové l’impacte dels maquis anarquistes, entre ells Facerias, Sabaté, que continuaren la resistència armada durant la dictadura.

El film ignora a Jean Barrot, pseudònim del parisenc Gilles Dauvé, un dels teòrics del MIL, autor del llibre “Violencia y solidaridad revolucionarias: el proceso de los comunistas de Barcelona” Edicions 37.. Tracta d’un anàlisi autocrític sobre el MIL, i del debat intern dintre el Mouvement comuniste sobre l’affaire Puig Antich. L’intel·lectual Barrot tingué una especial influència sobre Santi Soler, tan teòrica com organitzacional. La implicació de Barrot es dedueix dels anàlisis i de l’autocrítica del MIL (l’única pel moment), i l’esfondrament del MC.

El film ignora a centenars de francesos (artistes, estudiants, intel·lectuals i militants), que informaren durant els cinc mesos abans l’execució de l’afiliació política de Puig Antich, mentre l’oposició espanyola els considerava uns gàngsters. Aquests son els mateixos que avui governen a Catalunya i han fet aquest film de mil milions d’euros per exculpar-se, o expiar el no haver fet res, i treure’n profit.

La historia personal i familiar de Puig Antich té per funció crear un mite per a fer digerible un passat truculent i d’utopies traïdes. Han creat un mite estètic que servirà com a catequesi històrica per a les grans majories que no saben res de Puig Antich, MIL i l’eufòria revolucionaria d’aquell temps, i pels desmemoriats historiadors. A més ho tenen fàcil, diners a dojo, publicitat, i els mites no han d’amollar-se a la realitat històrica.

La conclusió que n’ha tret l’actor Daniel Brüln és representativa: "el film Salvador fou una lliçó d’història" (titular de El Periòdic). La meva conclusió pel moment és que hi ha una finalitat d’entretenir amb anècdotes històriques. Segons el director Huerga "Salvador" té una finalitat política "Es un al·legat contra la pena de mort" (titulars en la premsa nacional). Hem de recordar que el conservador Camilo José Cela, Nobel i inquisidor franquista, ja va escriure fa cinquanta anys Pascual Duarte, la història d’un anarquista condemnat al garrot vil, llibre i pel·lícula publicats en ple franquisme. Cela ja presentava la seva obra com un al·legat contra la pena de mort. Per tan jo no hi veig finalitat política quan ja fa 30 anys que no existeix la pena de mort a Espanya, a no ser que es volgui ressaltar una de les anècdotes de la pel·lícula en la que s’acusa a ETA d’haver matat al Puig Antich, fet que tindria una relació manipuladora amb l’actualitat.

Per a mi la finalitat soterrada del llibre de l’Escribano i guió de la pel·lícula és una faula reaccionaria per explicar als joves el que no han de fer i insistir en els valors dominants tan ahir com avui: "cal estudiar i no embolicar-se en política", "obeir als pares e integrar-se", etc. I hi ha també l’actitud missionera de comprendre i aliar-se amb els franquistes, el de la bona convivència fent un relat fictici amb tot de paraules comprensives cap els franquistes: "els militars i carcellers eren bona gent, ploraven per la mort del Puig Antich". Una actitud meritòria i difícilment criticable, però insostenible quan els franquistes d’avui segueixen essent intolerables amb els que pensen diferent. I a més, tothom és bona gent: Bush és bona gent, els joves que torturen a Iraq també deuen ésser bons nanos quan estan amb família, amb la novia o fills, el Garzón és un tros de pa quan parla dels seus fills i de totes les hores que dedica per la fer el bé, també ho son els bisbes que surten a manifestar, i ho son els criminals franquistes autoamnistiats que encara viuen. Tothom és bona gent... Qui ho pot posar en dubte?

Per tan, convé deconstruir el mite del bon Puig Antich, dels bons xicots, del bon carceller, del bon militar, del capellà bo i de les bones germanes i centrar el debat en la denuncia de les mentides i omissions històriques que hi ha en aquest tipus de recuperació de la memòria històrica. Sobretot per a que no en fassin un model i l’imposin.

Per a nosaltres la crítica al film, va lligada a promoure una campanya per a la llibertat immediata d’en Jean Marc Rouillan, l’amic del Puig Antich. Jean Marc és l’integrant del MIL més silenciat, justament el que segueix combatent contra les injustícies de les presons i sistema judicial, mentre a Catalunya fan espectacle i treuen profit d’uns anecdòtics atracaments.

Per això, nosaltres critiquem a l’Escribano el seu humanisme i comprensió exagerada cap als militars i carcellers del regim franquista, règim, que sembla oblidar ha sigut causant de cents de mils d’execucions (400.000?), realitzades ja acabada la guerra. I critiquem a l’Escribano i Huerga el silenci sobre tants silencis de la societat espanyola cap a les víctimes, i en especial el silenci de les forces progressistes davant l’execució del Salvador Puig Antich. I li critiquem que el seu talant comprensiu i progressista, no l’utilitzi per a recordar al Jann Marc Rouillan, personatge silenciat per TV-3, que segueix en la lluita i malauradament en la presó degut en part a la nul·la atenció i comprensió dels mitjans de comunicació i dels polítics.

La caricatura del MIL és un greuja quan el film es presenta com a recuperació de la memòria història, i sobretot és un insult a Jean Marc Rouillan, l’amic del Puig Antich, que segueix en presó per a no renunciar al seu passat.

La construcció estètica del mite del Puig Antich nacionalista i lluitador de les llibertats democràtiques es fa més intolerable quan s’ignora al seu company de lluita, en Jann Marc Rouillan.

La nostra crítica a la tergiversació dels integrants del MIL és sols un complement de la lluita del Jean Marc Rouillan, que segueix en presó per a no condemnar el que ha fet. Nosaltres no arrisquem res amb les nostres denúncies a diferència d’ell, però així acompanyem al Jean Marc Rouillan en la seva lluita, una lluita per la dignitat, que és també la nostre, i exigim la seva alliberació immediata.

Mentre a Catalunya fan espectacle i treuen profit d’uns anecdòtics atracaments inicials, es silencia la lluita que ara Jann Marc Rouillan es duent amb els seus amics per el dret a la revolta.

Actualment demanen l’alliberament dels empresonats d’Acció directe més de 3.000 intel·lectuals i polítics francesos de renom i dotzenes d’organitzacions d’esquerra i extrema esquerra francesa, inclosos grups cristians, ecologistes, i el PCF (partit comunista) de la regió de Gers “ja que han complert la condemna de cadena perpetua”. Aquesta llista es va ampliant, i darrerament amb més organitzacions de Catalunya i el País basc.

Mentrestant Jean Marc Rouillan segueix silenciat i ignorat per TV-3, pels promotors de film “Salvador” i pels actors que sembla no s’hagin assabentat encara de la història del MIL

Txema Bofill, Baix Empordà, maig 2006