Salvador Puig i Antich
Pàgina sobre Salvador Puig Antich i el seus companys del MIL

Inici
Biografia
Els seus escrits
Agitació
Agenda

Puig Antich garrotat de nou per l’Escribano, Huerga i Mediapro
Txema Bofill, encausat pel MIL i ex-membre del GARI

Qui controla el present controla el passat.
Presentació del film 1984, basat en la novel·la de Georges Orvell
“Però on està el perill, allí neix el que salva.”
El poeta Hölderlin.


L’Escribano converteix joves resistents en una colla d’atracadors de bancs que ho justificaven politicament, sense cap incidència en les lluites del poble.

Mistifica al Puig Antich com a nacionalista català, quan el Puig Antich, l’Oriol, i demés presoners del MIL no volgueren ésser recuperats pels demòcrates de l’Assemblea de Catalunya.

L’Escribano esborra els francesos, autors de la majoria de les accions armades i que van seguir en la lluita, reduint-los a anècdota. Es difícil posar-lis barretina nacionalista.

Oblida d’explicar que l’agitació armada no es va acabar amb l’execució de Puig Antich, ans al contrari, es varen multiplicar els grups i les accions.

Així mateix esborra les noies que varen participar activament amb els milis del MIL, com la Pilar i la Nicole, francesa, i en canvi posa de protagonistes a antigues amigues i noies que no varen participar, al igual que les germanes. A les noies del MIL, de les que parla, les presenta com a elements purament decoratius i acompanyants dels nois.

L’Escribano afila la verinosa ploma per a criticar els “milis” del MIL, que presenta com els dolents de la pel·lícula i sols en parla per a criticar-los.

Els milis eren els que practicaven l’agitació armada dintre el MIL. De la paraula milis prové el nom del MIL que es va inventar l’Oriol, que era tipògraf, i va fer un anagrama amb metralletes i el jeroglífic 1000 (milis). Com acabava de sortir de la presó, els companys que estaven contra les sigles, i la separació de l’acció i la teoria, van deixar que l’Oriol gaudís reproduint un segell semblant al de l’ETA militar, i organitzés un grup amb el mateix esquema de l’ETA i l’IRA: els milis (militars) d’un cantó, i els polítics d’un altre.

L’Escribano posa en competència els milis entre ells, als teòrics i milis, i també a les noies decoratives, jutjant quins eren els més actius, quins els més responsables i coherents, quins eren els líders, i decideix els protagonistes, segons una moral reaccionaria i inquietuds de boy-scout.

Els milis eren l’essència del MIL, del que Salvador Puig Antich formava part al moment de la detenció. Però l’Escribano els silencia com a grup i els va destruint subtilment amb prejudicis de funcionari i amb distorsions d’estrateg del poder. Sols en parla per a criticar-los.

Els presenta deslligats de la societat, sense sentit polític, atracadors sense rumb, i amb unes utopies que ja estan passades, mortes, i fora de l’historia.

Els presenta com els inconscients, i posa l’exemple d’en Jordi Soler Sugranyes, al que responsabilitza d’influenciar malament al Puig Antich i separa’l dels bons consells de la família: “No t’emboliquis amb política, estudia, el franquisme durarà 40 anys més, no et deixis influir pels companys, etc. ”.

Els que vàrem conèixer en Jordi, podem contrarestar i capgirar l’opinió personal de l’Escribano dient que en Jordi era astut i bon observador, tan del que passava i del que feia. I com a excel·lent observador era el més pur teòric, si tenim en compte que l’etimologia de teòric, vol dir observador. O sigui, res d’inconsciència. Tot el contrari.

Així mateix podem capgirar tot el llibre “compte enrera”, basat en anècdotes personals i distorsions a partir bàsicament de:

- falsos testimonis d’un carceller franquista, - les justificacions i teatre d’un tinent coronel franquista, actuant de jutge instructor - els esforços inútils i bones intencions d’uns advocats inexperts i ineficaços, que en lloc de deixar el cas a professionals experts es varen posar a estudiar dret penal. - L’actuació fatal de l’advocat “expert”, en Condominas, qui a ultima hora per fi va reemplaçar-los. En Condominas assegurà el garrot (en lloc de l’afusellament) al fer una defensa exclusivament de dret comú: “Fou un altercat, i no un acte terrorista”, “i una baralla entre policies i joves dintre un portal no té res a veure amb una revolució”. Sobre l’atrac al banc en Condominas fou més intel·ligent: “Al Salvador Puig Antich no se’l pot acusar d’atracar un banc ja que es va limitar a quedar-se a fora, en el cotxe. Ell no va entrar al banc, per tant no se’l pot acusar d’assaltar un banc” . - El testimoni humà d’unes germanes profundament afectades i les relacions de Puig Antich amb els pares, una família catòlica que en Salvador havia engegat a passeig . - L’actuació del capellà, que li varen dur les germanes d’amagat. El Salva salvat.

L’Escribano amnestesia la lluita del poble i distorsiona la lluita dels milis.

L’Escribano sap perfectament que la historia del grup no s’acaba amb l’execució. Per tan és un fals compte enrera, ja que amb en Puig Antich posa fi a les lluites i utopies. L’execució fou un moment d’augment de lluita i consciència contra els sicaris de la Dictadura, convertits en bons homes per la ploma de l’Escribano.

Al igual que els assassinats dels obrers de Ferrol, i de molts altres obrers assassinats pel terrorisme d’Estat, al igual que manifestants i militants assassinats en comissaries o en les presons, no foren el final d’una lluita, d’un moviment, d’un grup, sinó moment d’exasperació i d’augment de la lluita del poble. No hi ha compte enrera. Hi ha compte endavant.

“Es proyentándonos en el futuro, sintiendo el paso del presente, nuestra razón de ser”, li escriu Puig Antich a la germana petita. Mirar endavant. Els que cauen son trofeus de l’enemic, l’historia de l’enemic. El que cal explicar és la lluita que va continuar, tot el que es va aportar i aconseguir, inclosos els fracassos. La raó d’ésser és el compte endavant, sentint el pas del present.

L’Escribano entrevista sols a dos milis, en Jordi Soler Sugranyes i en Josep Lluís Pons Llobet, reduint hores d’entrevista a cinc minuts de critiques negatives i moralistes. Deixa de banda als francesos, no sols per ésser francesos, sinó perquè en Jean Marc Rouillan segueix ferm en la lluita i irrecuperable, malgrat que porta quasi 20 anys a la presó, silenciat per a tots els demòcrates que controlen els mitjans de comunicació i condemnat a mort, enterrat viu a la presó, com ell diu, suportant l’oblit i silenci igual que el seu amic i company de lluita Puig Antich.. I no sabem perquè l’Escribano deixa a fora a les noies que participaven amb els milis. No sabem per quins prejudicis masclistes, ja que inclòs en les tele novel·les americanes hi surten noies

Tots els del MIL apareixen distorsionats com a atracadors sense historia, “atracadors de bancs per a seguir atracant bancs, sense cap objectiu polític”..

Però ressalta la sigla MIL, el llideratge de Puig Antich i multiplica el seu únic atracament, i no sabem perquè l’Escribano insisteix i s’esforça amb paraules i tècniques de desinformació, en augmentar espectacularmente els atracaments, presentant-lo com un Rambo i un atracador professional. I finalment en fa un màrtir.

I reparteix culpes d’una manera curiosa. De primer, com ho fan les famílies, culpabilitza al seu amic Jordi Soler per influir-lo, i Jean Marc Rouillan el més bèstia de tots, ja que era el que protagonitzava la majoria d’atracaments. L’Escribano no s’oblida de donar la culpa a l’ETA, igual com ho fan actualment els fatxes Rajoy, Aznar i els del PP, aprofitant que l'ETA està satanitzada socialment. La mentida té un origen curiosa. Normalment les mentides oficials tenen origen en ex reclusos, però aquí es tracta d’un carceller franquista amb un passat tèrbol i negre amb continuats maltractament a presos polítics. Segons Jesús Irurre, Puig Antich li va dir “ETA me ha matado”. Aquest testimoni improbable i dubtós fou reproduït en titulars per tots els diaris i mitjans de desinformació.

La culpa també la reparteix al context de Barcelona, “Si tenies vint anys, Barcelona era la millor ciutat del mon. El lloc on podies creure i on et feien creure que els ideals més utòpics algun dia es ferien realitat. I era el lloc on podies arriscar-te, jugar-te-la i veure cada dia la cara de l’enemic representada en la figura de qualsevol policía que trobessis pel carrer”. O sigui, que la culpa també dels cantautors que inculcaven i ens feien creure utopies i dels policies de Barcelona que passejaven pel carrer amb cara del enemic (es que s’assemblaven a Franco, Carrero Blanco, príncep Juan Carlos, Fraga Iribarne, Martín Villa, Adolfo Suárez, etc?). Res d’estrany que en Salvador Puig Antich en matés a un, i se la jugués seguint les teories de l’Escribano. Aquest és un dels pocs anàlisis teòrics d’una fictícia historia d’una baralla entre policies i gàngsters.

Evidentment no diu que nosaltres ja veiem a la burgesia democràtica com a presents i futurs enemics, sospitant pel que vèiem, que es preparaven per a reemplaçar els franquistes per a que el poble continués igual, explotat i en la ignorància. El que no ens imaginàvem es que pactarien amb els franquistes i ens reprimirien i esborrarien de la història.

També presenta el propi Puig Antich donant-se la culpa, autoculpabilitzant-se i responsabilitza de tot. Compte enrera es un best-seller de la desinformació.

Als assassins reals i als seus agents, l’Escribano els valora molt positivament en el llibre i els justifica repetint els seus arguments: Fou un acte de Justícia. Havia atracat un banc i havia assassinat un policía.

Es feu justícia, com es fa en els Estats Units, país democràtic -. Assegurava en Fraga Iribarne, ministre que va confirma la pena de mort. Actualment segueix repetint al mateix.

Evidentment tot això ho aconsegueix l’Escribano censurant idees dels entrevistats, ressaltant les anècdotes que li convenen i silenciant tot el que no va amb la seva ficció històrica.

Els que lluitàvem en grups autònoms anònims ens consideràvem poble, i per tant sense sigles, sense líders, programes, Noms, símbols, banderes. Tot això formava part de la prehistòria, es a dir, la historia que escriuen els historiadors oficials, els que tenen el poder, i ara ho ha fet l’Escribano, re4construint el passat a base de reis, presidents, generals i cardenals, i Noms, esborrant les lluites del poble.

L’Escribano que des de la televisió ha participat al silenci i amnèsia de la lluita del poble, no sols la nostre, sinó de tots:

- la lluita dels contraculturals que varen ésser protagonistes d’una revolta silenciosa i profunda, sense precedents, contra la família i l’educació oficial, sense esperar que canvies de règim. - Els obrers que lluitaven contra la classe dominant que ara segueix governant, els quals al menys en aquell temps eren conscients que existien classes socials i lluita de classes. - Els estudiants manifestàvem pels drets violats i contra xarlatans i les classes magistrals on ens volien fer creure en la historia i pensament del poder, i no permetíem que xarlatans, com l’Escribano, o Caminal d’avui, vinguessin a la nostre universitat a explicar-nos histories falsificades. - I poble en lluita ho eren també els poetes, els que marxaven del país, els que rebutjaven participar com a funcionaris de la dictadura, els objectors. Mils ciutadans vàrem lluitar de moltes maneres, i sense directrius. Lluites del poble esborrades.

La lluita anònima s’ha substituït pels noms dels que manen, en especial el del Rei, designat per Franco, que l’han fet protagonista de la transició, tal com ens l’expliquen.

L’Escribano presenta als companys del MIL sense historia, i deslligats del poble. Els redueix a un Nom i a sigles, símbols, i a utopies enterrades. Així esborra de la historia als que varen desafiar violentament el Sistema, a la família, la religió i als militars, i a la societat del benestar, pilars fonamentals del regim franquista, que continuen essent la base del sistema que patim ara.

Però l’Escribano té tota classe de consideracions amb els agents de la Dictadura que van participar directament amb l’assassinat del Puig Antich: el jutge militar, instructor del consell de guerra, els funcionaris de la presó, i silencia el consell de ministres franquistes, citant solament en Pío Cabanilles, que presenta com un reformador, que deixava fer preguntes als periodistes.

Així mateix justifica indecentment a les forces polítiques progressistes que amb el seu silenci, varen induir als franquistes a l’error d’assassinar a n’en Puig Antich.

I amb un art diabòlic de distorsió històrica, vincula i integra al Salvador Puig Antich a la família, mitjançant les germanes. Quan en Puig Antich ja s’havia alliberat de la família, com la majoria de joves rebels d'aquell temps.

“Compte enrera” demostra que l’Escribano ni se’n va enterrar que ni havia un moviment contracultural de mils de joves que feu trontollar la família i tota la seva inculcació religiosa , moral i apolítica (no protestar i fer el que manen), pilar més reaccionari de tot règim, com ho demostren el PP i bisbes actualment sortint al carrer, defensant la família, que ja veu destruïda pel divorci i el casament de homosexuals.

L’Escribano devia pertànyer a les majories silencioses d’estudiants que se la passaven empollant per a esdevenir bons funcionaris, el futur incubat per la família. No és estrany que en "Compte enrera" l’Escribano reprodueixi els consells moralistes i reaccionaris, que qualsevol família diu i repeteix als seus fills: “no t’emboliquis en política, no et deixis influir pels teus amics, estudia, integra’t i reeixiràs socialment”, “Franco durarà 40 anys més, no et deixis enganyar per la minoria d’exaltats”.

L’Escribano al veure que el seu delicte d’anestesiar i construir un fictici passat li ha donat prestigi, Nom, i més poder, ara augmenta i corona el delicte desinformador amb la pel·lícula “El Salvador”.

Fa igual que els corruptes i criminals d’Estat, que aprofitant de la impunitat, fan cada cop més grossos els crims i robatoris. Es el problema dels polítics i alts càrrecs corruptes, que al veure que han comès robatoris i delictes amb èxit amb total impunitat, segueixen fent-ho. No se’n poden estar i segueixen fent-la més grossa degut a l’experiència i sobretot a la impunitat del càrrec. L’Escribano ha pogut constatar com el frau, la impostura, i la mentida son premiades, i ha vist com alguns intel·lectuals oficials, per exemple l’Antoni Segura i en Terricabres, han elogiat indecentment “compte enrera” com a meritòria obra de recuperació de la memòria històrica. Quan en realitat es tracta d’una greu violació de la memòria històrica.

No és un llibre de historia. Es una històrica falsificació i una històrica impostura, ben escrita i ben treballada.

L’Escribano amb la pel·lícula ha reincidit en el crim de falsificar l’historia del poble, aprofitant de la impunitat que beneficia, per augmentar el prestigi, fer-se un Nom, i guanyar uns calerets més, a costa del Puig Antich.

En el pròxim article, pel divendres vinent, ja quasi acabat, presentaré unes pinzellades generals sobre els protagonistes de la novel·la “Compte enrera”: el jutge militar, els carcellers, els advocats, la família, el capellà, les forces progressistes que van callar durant els quatre mesos en que estava condemnat. L’Escribano els valora molt positivament, utilitzant el mateix sistema d’anècdotes, desinformació i reducció de les institucions a noms. Sons els bons de la novel·la, humanistes, gent normal, bons funcionaris, tots afectats i plorant per la cruel condemnació a mort del Salvador Puig Antich.

I desprès, cada divendres, amb els companys que si apuntin:

- deconstruirem el llibre de l’Escribano, capítol a capítol. - deconstruirem el guió del film “Salvador” , que és una repetició de "Compte enrera" amb un augment considerable de moralisme, d’errors i deformacions històriques. - Analitzarem la promoció que fa Mediapro de la pel·lícula en els diaris i mitjans oficials que controlen, i també als col·laboradors lleials que escriuen en medis esquerranistes,. llibertaris i en la premsa dita independent, que suposem interessantment els ajuden a desinformar. - Denunciarem a la productora multinacional Mediapro, amb en Roures inclòs, que produeix la major part de programes escombraria en les televisions nacionals i locals. - I finalment deconstruirem la pel·lícula, si finalment surt en públic.

Aquest calendari públic, no és una tècnica de telenovel.la a l’estil Escribano, sinó una estratègia per obligar-me a complir-ho, ja que sóc indisciplinat, però acostumo a realitzar el que dic en públic.

Txema Bofill, Barcelona.



Dates personals.

Al 1973 em vaig vincular amb els milis que quedaven lliures a Tolosa, en Jean Marc Rouillan, Jean Claude Torres, Nicolle, Jordi Soler Sugranyes i Pilar. També amb en Felip Soler i d’altres. Mes tard vaig formar part del GARI.

Anécdota personal.

El president Giscard, elegit president ens va amnistiar al començament 1977, d’atracaments i atemptats a la bomba (En Zapatero podria prendre exemple), junt amb resistents corsos, bretons, bascos, palestins i gent de l’OAS. I al 2002, al portar la documentació a l’oficina de la Generalitat als ex presos polítics, em varen indemnitzar els mesos de presó a Girona per pintades i propaganda. Però em varen tornar la documentació de França dient que es tractava d’un atracament a un banc, que era un delicte de dret comú, i que allò no era polític. Em vaig emprenyar amb un funcionari gran, no tant per tractar-me de delinqüent, sinó per no reconèixer-me com a polític. I no m’allargo, però al final els vaig demanar que m’ho diguessin per escrit el que em va dir de paraula. Encara espero resposta.

Resulta que un president de dretes el Giscard, ens considerava polítics i ens allibera, i per tant sols portàvem uns mesos de presó, a part que havíem passat a la Cour de Securité National, organisme dedicat a les causes polítiques, Cort de la que nosaltres, els GARI, som els últims clients, es a dir, l’últim dossier instruït per aquest organisme, ja que desprès va desaparèixer.

I aquí amb socialistes, comunistes, ERC, governant, resulta que en el 2003-4 encara ens consideren uns vulgars atracadors.

Vaig rebre una atenta carta el 24 de gener 2005 de Apel·les Carod Rovira notificant la resolució sobre l’empresonament de Girona, però no m’han respost encara del perquè no consideren polític un atracament a França.

El que demostra que si el Puig Antich no l’haguessin matat, seria considerat avui igualment un atracador i assassí d’un policía.

Jo no veig cap solidaritat amb en Jean Marc Rouillan, ni tan sols informació, ni tan sols una firma d’ERC, Huerga, Roures, Escribano, junt als 2000 intel·lectuals i polítics que exigeixen des el mes passat l’alliberament d’en Jean Marc Rouillan i els seus companys d’Acció directe, ja que han complert la condemna a perpetuïtat.