Salvador Puig i Antich
Pàgina sobre Salvador Puig Antich i el seus companys del MIL

Inici
Biografia
Els seus escrits
Agitació
Agenda

Arran de la pel·lícula de la filmació de la pel·lícula, en un article publicat al diari El Punt el 09/03/2004, Ricard de Vargas-Golarons exposava el seu llegat històric i sobre el moviment revolucionari en què va militar.

A 30 anys de l'execució de Salvador Puig Antich
RICARD DE VARGAS-GOLARONS
Exmembre del MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament), historiador i escriptor Diari El Punt - 09/03/2004

El 2 de març va fer 30 anys de l'execució per garrot vil d'en Salvador, membre del MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament), a la presó Model de Barcelona. El PSUC, partit hegemònic a l'Assemblea de Catalunya, amb una gran força de mobilització, no feu res, ni tan sols a l'última nit, quan el Comitè de Solidaritat amb els Presos del MIL li ho demanà. No era d'estranyar l'actitud dels «demòcrates», car en Salvador no era pas cap lluitador antifranquista, com després de la seva mort van intentar de reconvertir-lo. En Salvador era un revolucionari anticapitalista. I l'Assemblea de Catalunya volia pactar amb els mateixos franquistes que el van assassinar, amb la finalitat d'aconseguir una major quota de poder. Abans de matar-lo es van moure els grupuscles llibertaris, autònoms, trotskistes, maoistes i comunistes independentistes; una vegada executat van haver-hi manifestacions massives protagonitzades per estudiants universitaris i per obrers arreu de Catalunya i a fora de Catalunya.

A finals dels 60 i principis dels 70 sorgiren importants lluites obreres autònomes autoorganitzades, com a AEG, Camy, Harry Walker, SEAT, Tèrmica del Besòs..., que crearen comitès de fàbrica i piquets d'autodefensa que trencaren amb la tendència dirigista i reformista de Comissions Obreres, representades pel PSUC i pels trotskistes o maoistes, i desenvoluparen així una consciència revolucionària reflectida en la desaparició entre dirigents i base, tot recuperant l'antiga frase de la I Internacional per la qual «l'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels mateixos treballadors». El desembre de 1971, el Grup Teòric, el Grup Obrer i el Grup Exterior fundaren el MIL-Grups Autònoms de Combat i radicalitzaren la lluita de classes, i així participaren en els grans combats obrers desmitificadors de la burocràcia reformista. El MIL nasqué com un grup específic de suport a les lluites i fraccions del moviment obrer més radical de Barcelona sota la influència del maig del 68, del moviment obrer autònom a Italià i de les vagues salvatges d'arreu d'Europa. A través de les Edicions Maig 37 donà a conèixer textos revolucionaris desconeguts a l'Estat espanyol com ara obres d'Anton Pannekoek, de Camillo Berneri i del situacionisme, així com textos radicals del moviment obrer a Catalunya. Les diverses expropiacions revolucionàries als bancs durant el 1972 i 1973 tenien com a objectiu donar suport a les lluites obreres, aportant diners per a les caixes de resistència, i per a l'edició de textos elaborats per la base social treballadora. Per al MIL cada nou pas del moviment obrer obligava a un nou pas de teorització, resultat del mateix moviment. El MIL superà el militantisme i s'abocà a la transformació de la vida quotidiana: «Que el quotidià sigui extraordinari perquè l'extraordinari esdevingui quotidià.» S'acosta, doncs, amb la seva pràctica antiautoritària, assembleària i autogestionària als plantejaments llibertaris. El mateix Salvador deia que «els anarquistes són els que millor han sabut imaginar el món comunista». Per tant no hi havia desacord entre anarquisme i comunisme. Els polítics d'«esquerra» afirmaren que el MIL eren utòpics. Se'ls caldria recordar la dita de Bakunin que diu que «cercant l'impossible que l'home ha realitzat el possible; els que s'han limitat assenyadament a allò que els sembla possible, mai no han avançat una sola passa.»

El MIL, però, s'equivocà en creure que, en aquella època, la classe obrera a Catalunya tenia prou consciència de classe, i que a través de la proliferació de grups autònoms armats dins del proletariat, s'arribaria a la insurgència revolucionària. Així arribà l'autodissolució del MIL, l'agost de 1973, com a organització politicomilitar. L'acta d'autodissolució aporta un dels documents més contundents i radicals dels anys 70: considera que part de l'organització ha passat a un activisme professional que l'ha aïllat del moviment real de la classe obrera. Pràcticament tots els periodistes i historiadors que han estudiat el MIL coincideixen. Telesforo Tajuelo afirma que «el MIL ha estat el grup més radical del moviment obrer espanyol després de la Guerra Civil». André Cortade afirma que «el MIL representa l'experiència més gran dels moviments revolucionaris a l'Estat espanyol en els darrers 25 anys». Sergi Rosés ho rebla en dir que «el MIL representà una de les comptades formacions autènticament revolucionàries del panorama polític del moment, perquè el seu objectiu no va ser mai enderrocar el franquisme i aconseguir un règim democràtic, sinó enllaçant de ple amb la tradició marxista revolucionària, lluità directament contra l'estat burgès, contra el capital, per motius de classe que mitjançant l'autoorganització posessin fi al treball assalariat i la divisió de la societat en classes. En definitiva, l'emancipació del proletariat».

Han passat ja 30 anys. Com va dir Fraga Iribarne, fent seva la frase de Tomasi de Lampedusa, «cal que alguna cosa canviï, perquè tot continuï igual». I així ha estat. Ens han concedit, amb l'ajut inestimable del progressisme, una democràcia de tall franquista en què pots expressar-te «lliurament», però o­n no pots canviar res. Aquest quart de segle de parlamentarisme sense participació ciutadana ha originat que el jovent combatiu que només ha conegut aquest nou marc reaccioni, sobretot en els darrers anys, en què impera el capitalisme més salvatge i explotador, batejat com a globalització, s'ha organitzat en formes que ens recorden molt les aportacions teòriques del MIL. Són els nous moviments de transformació social que han arrelat als Països Catalans, especialment al Principat, i que des de l'antiautoritarisme i l'acció directa creen espais alliberats i una xarxa global de contrapoder alternatiu, ja que, perquè el capitalisme tombi, s'ha d'actuar globalment.

Per acabar, la dissolució del Moviment de Resistència Global de Catalunya recorda, salvant les diferències, l'autodissolució del MIL: «Havia nascut com una xarxa i un espai de comunicació entre col·lectius i iniciatives. Avui, però, es començava a convertir en una identitat, en una estructura estàtica, i hem pensat que calia destruir-la! Volem anar molt més enllà de la resistència: explorar els camins de la rebel·lia.»