Carlos García

Confesso que la polèmica de què ha estat precedida l’estrena de la pel·lícula Salvador m’havia posat en guàrdia abans de veure la pel·lícula, però el que vaig veure a la pantalla ultrapassà totes les previsions. En primer lloc, cal remarcar que Salvador és un bon exercici de la tècnica (cinematogràfica) posada al servei de la banalització. De fet, és una aproximació al tema des de l’antípoda dels pressupostos culturals, polítics i estètics de què es reclamava el MIL. I tant s’hi val que el guionista se serveixi de “fets reals rigorosament documentats”, car la qüestió és, precisament, el tractament (cinematogràfic) que se’n fa per a la construcció d’un “símbol d’una generació” (!), segons paraules de M. Huerga en el fullet de presentació. Sigui ignorància o mala fe, o ambdues coses alhora, els autors de la pel·lícula han incorregut en el lloc comú de confondre l’acció estètica amb l’estètica de l’acció.

Ara bé, Salvador s’adiu perfectament amb l’estètica del mercat audiovisual perquè es tracta d’una mercaderia canònica (una mica d’acció, uns minutets de sexe, un rajolí de crònica sentimental d’aquells temps i quatre frases fetes de política de sobretaula, tot ben sucat de llàgrima) capaç de satisfer una certa demanda de consum audiovisual. I molt capaç, a més, de satisfer la demanda de la generació beneficiària de la transició, sempre disposada a emocionar-se (ah, que n’érem de joves quan érem joves!) i auto-homenatjar-se, l’antifranquisme de la qual -ves per on les paradoxes- no sembla estar en contradicció amb la seva contribució a perpetuar la “crosta” franquista fins avui. Per això, perquè aquest producte dóna el nivell estètic, polític i intel·lectual dels autocelebrats antifranquistes, sens dubte tindrà la seva recompensa en el reconeixement públic i, per suposat, en el compte de resultats de la productora. En aquest sentit, el comentari aparegut en el bloc del president del Parlament de Catalunya és ben il·lustratiu dels paràmetres estètics i de la capacitat d’anàlisi de la generació “esquerrana” promocionada amb la democràcia.

“No pensis, plora”

La tècnica del poti-poti, la barreja d’imatges heteròclites i estereotips de tota mena entorn del 68, del Vietnam, d’Allende, del pop, de les manifestacions, fins i tot el Bin Laden, etc., en comptes d’aportar elements per a la contextualització i la comprehensió del relat, tenen l’efecte contrari: distreure i confondre mitjançant un reguitzell de cromos per tal de tocar la fibra sentimental de l’espectador. El que sobra de telefilm i de simplificació (el tractament dels integrants del MIL és de tebeo), i de fotonovel·la animada a Salvador, hi manca a l’hora de donar consistència a la narració (conèixer antecedents i matisar circumstàncies, quines eren les tradicions culturals, polítiques, militants que inspiraven aquells joves, etc.). D’altra banda, l’abundància de recursos sentimentals és ben significatiu de la manera com els fabricants de la pel·lícula entenen el retrat psicològic del personatge.

Es cert que la posada en escena i l’esforç dels intèrprets aconsegueixen a algunes seqüències cert grau de versemblança, però una cosa és la versemblança i una altra ben diferent l’autenticitat, per això la pantalla traspua regust de succedani. I ni tan sols es pot dir que sigui una pel·lícula veritablement antifranquista, com pretén la publicitat promocional, car ens mostra un franquisme tòpic i reduït al lloc comú de la brutal policia política, però s’hi troben a faltar els franquistes de coll blanc i formes “suaus”, val a dir, els eficients professionals civils de la maquinària criminal de la dictadura (una concessió als socis de la transició democràtica?).

Per bé que el tractament del drama demana contenció, mesura, equilibri i, sobretot, honestedat, a Salvador, però, hi ha el seu contrari: èmfasi i melodrama, cercant la llàgrima tot furgant en la intimitat de l’espectador que, precisament, per això, per la seva posició dins l’espectacle, està inerme. En aquest punt, trucs d’ofici com ara la dosificació de primers plans, d’esquematismes i obvietats, disposen la subjectivitat per al segrest emocional de l’espectador, sotmès a un únic imperatiu: “no pensis, plora”. I d’això se’n diu manipulació.

La pel·lícula Salvador no mereixeria cap més comentari que qualsevol altra mercaderia del mercat de l’entreteniment audiovisual si no fos per les seves pretensions de testimoniatge històric. L’aproximació a unes circumstàncies (personals i socio-polítiques) com les que pretén descriure la pel·lícula exigeixen, si més no, rigor estètic i intel·lectual; altrament dit, una comprehensió dels fets abordats per tal de donar-los l’expressió fílmica adient. No és tracta d’imposar tabús a la “creació artística” (déu me’n lliuri!), sinó d’exigir-los estar a l’alçada del repte que comporta un afer com ara portar a la pantalla l’assassinat de Salvador Puig Antich. Perquè, malgrat que vivim en un món en què amb diners i agosarament s’hi val tot, encara hi ha límits, si més no, estètics, i en aquest punt els artífexs de Salvador han estirat més el braç que la màniga. Al cap i la fi, la naturalesa del tema triat condiciona el tractament (cinematogràfic en aquest cas), quant al to, al ritme, la mesura, fins i tot la llum, etc. Per això, l’esbiaxament trivialitzador que du a terme Salvador, amb tot el seu desplegament de recursos audiovisuals, de la història en fa historieta.

Banalització, falsificació i recuperació

La construcció d’una mercaderia audiovisual amb pretensions polítiques antifranquistes no podia romandre simplement en la banalització, per això la instrumentalització tècnica realitza, en tota la dimensió semàntica del terme, i a mesura que avança la pel·lícula, l’objectiu de falsificació i recuperació històrica que persegueixen els autors. Recursos cinematogràfics i interpretatius no hi falten: edificant, per exemple, el camí de redempció del carceller i encara més les ganyotes -suggeridores de la seva imminent reconversió democràtica?- del militar, mestre de la macabra cerimònia.

S’ha de reconèixer que quant a la tasca de recuperació els artífexs de Salvador hi juguen fort fins el punt que, per si de cas no estava prou clar per a l’anomenat gran públic, han cregut necessari reblar la falsificació amb una maniobra de recuperació sense embuts. Consumada la mort a la pantalla, un afegitó (la carta d’una germana del protagonista al germà de Nova York) ens il·lustra sobre les mobilitzacions de l’oposició antifranquista i de l’església catòlica que seguiren l’assassinat de Salvador Puig Antich (on eren abans?). És aquí, precisament, calculat clímax “polític” -subratllat, amb ampul·lositat per la cançó de Lluís Llach- que segueix el precedent clímax sentimental, on la manipulació tècnica i narrativa d’aquest producte audiovisual esdevé palesa ignomínia.

Carlos García. Barcelona, 27 de setembre, 2006